Joel Joan com a creador de sèries sempre ha estat capaç de fer evolucionar la ficció. Amb Plats bruts va injectar irreverència i gust pel que és políticament incorrecte en una ficció catalana encallada en la carrincloneria. Amb Porca Misèria va introduir l’element de la naturalitat i la quotidianitat com a base narrativa. Per fi una sèrie en què en el primer episodi ningú escopia sang en tossir, ni hi havia morts ni extorsions. Ara, amb El crac, proposa aquest estrany equilibri entre realitat i ficció convertint-se en el seu propi personatge. Com a punt de partida és un deu. Igual que en les anteriors sèries de Joel Joan els diàlegs són bons, no se sent el soroll del teclat dels guionistes fent sentències, una realització àgil i un excel·lent sentit del ritme. A més utilitza espais reals i fuig de la ficció entre decorats de fullola, cosa que hi dóna una factura més moderna. El crac pot no agradar, però no ofèn. I no s’ha de confondre amb una sèrie d’humor.
Joel Joan accepta el repte de riure’s d’ell mateix i de la professió i treure suc de la fama d’insuportable i egoista que sempre l’ha perseguit. Ben jugat, tot i que per més noms propis que apareguin seria bo que no es confongués el relat amb la realitat. Interpretar-se un mateix és un exercici dificilíssim, perquè t’aboca fàcilment a la paròdia. De fet, la sobreactuació d’alguns personatges (Joel Joan inclòs) demana a l’espectador fer un esforç per adaptar-se a aquesta interpretació forçada. Cas a part és el d’Assumpta Serna, que feia patir. Amb tot, Joel Joan és perfectament conscient de tots els seus registres interpretatius i necessita sempre reafirmar-se com a actor. Cal destacar els cinquanta-vuit segons d’interpretació de Moragues en què ho va donar tot, fent “ teatro del bueno”, ajudat per una música èpica de fons. Un altre element positiu per a la sèrie és mantenir la teoria dels cretins de Plats bruts. Protagonista i antagonista (el director Nico Carrillo) són rols sense escrúpols, cosa que provoca situacions incòmodes que justament són les que atrapen i violenten l’espectador. Els xantatges emocionals, l’egocentrisme, la prepotència donen joc. Joel Joan fa rabieta, sí. Però té un imant. No pots deixar d’observar-lo perquè crea expectativa. Et fa pensar que sempre pot passar alguna cosa, encara que sigui per criticar-lo més. És aquesta ambivalència del personatge que ara és tan útil per construir la trama d’ El crac.
Joel Joan com a personatge de ficció pot aconseguir el mateix que el Doctor House, que l’adorem tot i els seus flagrants defectes. És un repte. Tot i que aquests personatges sempre resulten més entranyables a la tele que en la vida quotidiana.
