M’AGRADA MÉS parlar d’acords, enteses, consensos, d’anar junts, que sacralitzar La Unitat. Perquè és un procés democràtic, divers, que planteja el dret a decidir i aquest porta incorporat el dret a expressar-nos, a raonar, a dubtar, també EL dret a equivocar-te i a rectificar.
Temo maximalismes i tremendismes i emotivitats pròpies del futbol: avui xiulo els meus i estripo el carnet, demà torno a somiar en la Champions. Perquè el que hi ha en joc és molt rellevant i cal gestionar les contradiccions sense ficar-nos en un Dragon Khan emocional, oscil·lant de manera precipitada entre l’eufòria i la depressió, que ens deixaria esgotats a mig camí.
Valoro sobretot el to positiu i constructiu, integrador i seductor, i la voluntat de dibuixar un país millor. Perquè aquest és un procés en què convèncer és sinònim de vèncer, i per convèncer calen raons de pes, uns plans de futur atractius, un destí clar, evidències que s’hi està treballant, tones de respecte i de paciència i de calma.
M’entristeixen les desqualificacions, linxaments i exigències de puresa cada cop que algú expressa matisos. Perquè si això només es pot fer sent molts i anant junts, la feina d’incloure és imprescindible, i tots els instints d’excloure són altament perjudicials perquè desautoritzen l’essència radicalment democràtica d’un procés que ha de ser regenerador i integrador. El camí cap a un país millor necessita construir molts ponts interns i mirar que es trenquin els mínims. Perquè serà llarg i perquè si fóssim capaços de combinar determinació amb visió, vehemència amb tolerància, cohesió amb pluralitat i lluita amb alegria, llavors sí que seria imparable.
