Són moltes les facetes en què els britànics són grans especialistes: el teatre, el sentit de l'humor, la fabricació (i el consum) de cervesa, la urbanitat en el seu sentit més formal i cortès ( sir , madam , excuse me , thank you i sorry deuen ser les expressions que diuen més vegades), la puntualitat amb què estructuren la vida pública, l'entusiasme amb què es deixen endur per la bretoleria en el seu sentit més desfermat i etílic ( I'm gonna smash your fucking face, you bloody bastard )…
Una altra faceta en què els britànics són capdavanters -i així se'ls hi reconeix, amb esportivitat, arreu del globus- és en el sempre sorprenent art de confegir souvenirs. Diria més: potser aquesta és, actualment, la seva especialitat més incontestada. És de justícia. La destresa i la inventiva que demostren a l'hora de commemorar qualsevol motiu important o qualsevol gran esdeveniment amb un tsunami d'objectes lletjos, inútils, cursis i estúpidament simpàtics és colossal. Incomparable. No hi ha discussió possible: els britànics -¿sobretot els anglesos?- són els reis del kitsch.
Actualment, són tres els temes o motius que acaparen, gairebé en exclusiva, els productes de memorabilia kitsch que es poden trobar als aparadors i als prestatges de centenars de botigues de Londres. En un hipotètic rànquing (calculat a ull a partir de les mostres d'una dotzena d'establiments), no hi ha dubte que els souvenirs relacionats amb el Jubileu de la reina Elisabet II, celebrat al juny, obtenen un significatiu primer lloc. La segona posició és per a la bandera de la Gran Bretanya. L'emblemàtica Union Jack té una presència massiva, i tant te la pots trobar estampada en samarretes, tovalloles i coixins com en capses de galetes, bolígrafs gegants i clauers. Sovint va complementada amb algun distintiu típic de l' atrezzo londinenc: una cabina telefònica vermella, un guàrdia del Palau de Buckingham, un bus double decker.. . Sorprenentment, els productes relacionats amb les Olimpíades s'han de conformar a ocupar un discret tercer lloc.
Poca emoció olímpica
He dit sorprenenment , però en realitat la sorpresa és molt relativa. Fa mesos que els mitjans de comunicació britànics dediquen temps i pàgines a aclarir si els londinencs estan contents d'acollir els Jocs. El dubte els delata. Una enquesta publicada la setmana passada indicava que set de cada deu sí que estan contents. I que, fins i tot, sis de cada deu creuen que els Jocs serviran per apujar els ànims de la ciutat i del país. Tanmateix, si hem de fer cas al que ens diuen els souvenirs (un indicador tan fiable com qualsevol altre, tenint en compte la manera com es cuinen la majoria de les enquestes), es pot deduir que, a molts de londinencs, això dels Jocs no els fa fred ni calor. En el pitjor dels casos, pensen que són un problema perquè provocaran caos a la ciutat i suposaran un dispendi escandalós en època de crisi. En el millor dels casos, creuen que són el peatge que cal pagar per promocionar la marca Londres o la marca Regne Unit. Són molts els objectes -marcs fotogràfics, samarretes, etc.- amb la inscripció: "I love London ". O, simplement, "London". De tota manera, no són pocs els londinencs que afirmen, més burletes que orgullosos, que, en realitat, són els Jocs els que utilitzen la marca Londres per promocionar-se…
Entre els souvenirs olímpics més oferts hi ha, naturalment, tots els objectes que tenen estampat el logo dels Jocs i/o una de les dues mascotes: la dels Jocs Olímpics, que es diu Wenlock, i la dels Paralímpics, que es diu Mandeville. Són dues gotes d'acer -això diuen- amb una càmera en comptes de dos ulls, i vénen a ser una referència a la Revolució Industrial.
Un establiment de Leicester Square que es diu The House of Gitfts [La Casa dels Regals] ofereix un desplegament gloriós de memorabilia de tot tipus. També, esclar, olímpica: torxes diminutes, boles de vidre plenes de neu que contenen la figura d'un atleta de formes cubistes, peluixos, imants de nevera, sotagots, bosses de mà, gots, plats… Està ple de gent, i m'hi passejo fins que ja no puc més. Quan surto a fora, dues preguntes m'assalten. Qui és aquesta gentada que compra tot això? ¿Cal estar boig per comprar-ho, o n'hi ha prou de tenir un sentit de l'humor molt especial?
