Tècnic Del Museu EtnològicPer entendre Joan Amades en la postguerra civil, inevitablement cal situar-se en la tasca que va fer abans i durant el conflicte. Des del 1935 va treballar com a conservador a la secció etnogràfica del Museu d’Arqueologia. No va participar directament en el conflicte bèl·lic a causa d’un problema de visió que patia des de petit.
Així, en la postguerra segueix treballant al museu aleshores dirigit per un arqueòleg excombatent del règim guanyador, que, contràriament al que s’ha afirmat algunes vegades, no castiga Amades pel seu catalanisme a treballar sense sou durant sis mesos. Tot i això, sí que és vigilat de prop tal com consta en unes llistes de personal que “ trabajó en el museo durante el período rojo ”, com la majoria de sospitosos de no ser afins al règim vencedor. Poc després, l’any 1940, amb motiu de la creació d’un nou museu municipal ubicat al Poble Espanyol de Montjuïc, el Museo de Industrias y Artes Populares, és contractat per treballar-hi i, per un acord del Patronat del qual eren partícips Diputació i Ajuntament, trasllada tots els objectes que havia recol·lectat a l’Arqueològic des del 1935.
Nomenat conservador de la Sección de Grabado Popular, desenvolupa la mateixa tasca que a l’Arqueològic però amb un ventall més gran de possibilitats de recerca i documentació, aleshores ja amb pressupost municipal. Després d’uns primers anys dedicats al muntatge i l’organització del nou museu, a mitjan anys 40 comença a recórrer el territori per documentar bona part de les danses, festes, celebracions, costums, creences, etc. que acabaran d’arrodonir el cos de dos dels seus treballs editorials més coneguts: el Costumari català i el Folklore de Catalunya.
La combinació del seu interès personal amb la tasca que desenvolupava en nom del museu i per al museu i, per tant, amb pressupost municipal va facilitar que, des del 1945 fins al 1959, participés en programes radiofònics a Ràdio Barcelona en castellà, esclar, que realitzés una multitud de missions etnogràfiques per tot el territori i que generés un volum de gairebé 700 fotografies, tot i haver patit l’any 1947 un atac de feridura del qual es va recuperar lentament. I ho va fer no sense dificultats administratives i de control de les autoritats, a les quals constantment va haver de demanar salconduits per a ell i els seus acompanyants, la seva dona o la seva cunyada, sobretot quan els viatges eren per la zona fronterera amb França, entesa com una àmplia zona que probablement anava des de la mateixa frontera d’est a oest fins més avall de la Selva o el Pallars Jussà.
Des de l’any 1956, a causa de la sobtada mort de l’etnògraf Ramón Violant i Simorra, company seu de feina, i per la jubilació el 1957 del seu director, Agustí Duran i Sanpere, es fa càrrec del museu com a únic conservador. El nou rumb i el nou nom que l’any 1958 havia proposat per al museu emmirallant-se en Europa no es van fer mai realitat, ja que el 17 de gener del 1959, diada de Sant Antoni, moria a Barcelona als 68 anys.
