MÉS ENLLÀ
Efímers 30/08/2015

L’Antàrtida de Shackleton i Amundsen

Antàrtida: El continent més austral, cobert de gel en un 98%. S’hi han registrat temperatures de fins a 89,2º sota zero i els únics humans que hi viuen són els membres de les bases científiques.

Xavier Moret
3 min
L’Antàrtida de Shackleton i Amundsen

És inevitable travessar el temible passatge de Drake per arribar a l’Antàrtida. És com un ritual de pas que dura dos dies i que suposa navegar per un mar revoltat on els oceans Pacífic i Atlàntic es troben amb l’aigua freda de l’Antàrtida. Quan l’aigua freda es posa sota l’aigua més calenta, provoca un fort onatge, incrementat pels forts vents que acostumen a bufar en aquesta part del món.

Segons em van dir, jo vaig estar de sort, ja que el vent va ser només de força 8 i les onades no van passar dels deu metres. El vaixell, de tota manera, es movia com si fos una pista de ball, però, passat el trasbals, va tornar el mar en calma i els primers icebergs van anunciar la proximitat de l’Antàrtida.

Viatjar a l’Antàrtida no té res a veure a viatjar a qualsevol altre lloc del món. En aquest continent gelat no hi ha una població estable i no pots anar, per tant, al coneixement de l’altre, que és sovint el que ens empeny a viatjar. L’Antàrtida t’ofereix, en canvi, l’oportunitat de sentir-te ínfim davant d’un paisatge grandiós i d’aprofundir, per tant, en el coneixement de tu mateix.

Què té l’Antàrtida per provocar aquest efecte? D’entrada, uns paisatges espectaculars on el gel, els pingüins, les foques i les balenes són els protagonistes, i uns penya-segats blancs i un mar cobert de gel que desprenen una gran càrrega dramàtica. Si a això hi afegim les temperatures sota zero, la incertesa de la navegació i les històries èpiques de l’exploració (Amundsen, Scott, Shackleton, Ross, etc.), tindrem que l’Antàrtida és un continent que et posa a prova.

Ja que he tocat aquest tema, val la pena citar un fragment d’ El pitjor viatge del món (1922), de l’anglès Apsley Cherry-Garrard: “L’exploració polar és la forma més radical i al mateix temps més solitària de passar-s’ho malament que s’ha concebut. […] S’està més sol que a Londres, i més apartat que a qualsevol monestir, i a més el correu arriba només una vegada a l’any”.

Una de les emocions més intenses que vaig tenir a l’Antàrtida va ser a Elephant Island, l’illa on Shackleton i els seus homes van acampar després d’estar 281 dies atrapats al gel amb el vaixell Endurance, ara fa cent anys.

Es fa difícil posar-se en la pell d’aquell grup d’homes que, després de caminar pel gel i de navegar per un mar hostil, van aconseguir arribar a aquella platja mínima al peu dels penya-segats de gel. Era la primera vegada que trepitjaven terra ferma després de 497 dies, i en realitat va ser per descobrir que continuaven estant molt lluny de qualsevol lloc habitat. Després vindria l’agosarada navegació de Shackleton fins a les illes Geòrgies del Sud, amb l’objectiu d’anar a buscar una ajuda que arribaria, per fi, més de dos anys després de l’inici de l’expedició.

Els ecos de l’odissea de Shackleton em van acompanyar a Elephant Island, com sentiria després el fred i les pors d’Amundsen quan vam fer una marxa sota la neu a Deception Island. Res a veure, per descomptat, ja que aquells homes van desafiar el fred intens de la llarga nit austral mal preparats i sense saber on era la meta, mentre que la nostra era tan sols una expedició de poques hores i de risc controlat, amb el refugi segur del vaixell sempre a prop.

Sigui com sigui, estic segur que el record del gel, els pingüins i les balenes de l’Antàrtida m’acompanyarà sempre, com també el del pas incert per l’estret de Lemaire, sota una nevada intensa, amb el mar ple d’icebergs i glaceres a banda i banda que eren com fàbriques de gel que escopien de tant en tant, amb gran estrèpit, blocs sobre el mar.

Decididament, no hi ha cap viatge comparable al de l’Antàrtida. Allà tens clar que ja no pots anar més enllà.

stats