L’Espanya que no es reconeix a ella mateixa

Espanya celebra avui el dia de la Hispanitat en una situació inèdita: només dues setmanes després que vora dos milions de catalans votessin a favor de la independència unilateral a les eleccions del 27-S. Al marge de la lectura del resultat i de qui va guanyar el plebiscit, la reacció de les diferents forces espanyoles ha sigut altament decebedora. No hi ha cap proposta seriosa sobre la taula de reforma constitucional ni cap oferta que pugui seduir el 48% de catalans clarament partidaris de l’estat propi ni l’11% que encara aspiren a un referèndum acordat. Res. De cara enfora el PSOE de Pedro Sánchez no s’atreveix a dir res més que cal reconèixer la “singularitat” de Catalunya, mentre que en privat alguns dirigents s’aventuren a dir que estarien disposats a reconèixer Catalunya com a nació sense que això tingués cap conseqüència pràctica, com si el procés sobiranista que estem vivint fos una qüestió merament identitària.

Podem és l’única força que s’ha mostrat partidària de la celebració d’un referèndum, però tampoc ha definit quin seria el seu model d’estat plurinacional. I del PP i Ciutadans no cal ni parlar-ne, perquè ja han deixat clar que les úniques reformes que estan disposats a afrontar tenen com a objectiu la recentralització administrativa amb l’excusa de l’eficiència i la modernització.

Espanya, doncs, té un problema de grans dimensions a Catalunya, com ha recordat la premsa internacional, però no està disposada a fer res per abordar-lo. En el fons es tracta d’un fenomen que ve d’antic, i és aquesta incapacitat congènita per reconèixer-se a ella mateixa tal com és: una construcció política formada per territoris amb identitat nacional pròpia i una insubornable voluntat d’autogovern. Al contrari, el govern de Mariano Rajoy actua com si no hi hagués cap demanda catalana, com si el 27-S no hagués existit, com si tot plegat fos un malson que s’esvairà en fer-se de dia i tot tornarà a ser com abans. Només així s’entén que quan la meitat dels electors catalans avisen que volen marxar, la reacció a Madrid sigui la mateixa de sempre: no fer res i tancar els ulls a una realitat que els és incòmoda i no saben interpretar.