EL FEBRER DEL 2012 Mas va dir que havia posat rumb a Ítaca però seria injust negar que la travessia de CDC va començar molt abans, potser aquell juny del 1960 en què un jove Pujol va donar la cara, amb un grau d’heroisme innegable, en un sinistre consell de guerra.
Però a Ítaca no s’hi arriba sense sentir cants de sirena i, en aquest xoc entre una nació que vol ser estat i un estat que vol ser nació, un dels més temptadors ve a dir: “Com que aquest estat no és el teu, com que és evident que us muny a tots, eludir el seu fisc és gairebé patriòtic”.
Segurament cada heroi sent el cant que ataca el seu punt feble en el pitjor moment. I Pujol, un insòlit heroi banquer, el va sentir -si és cert el que confessa- en la veu de l’últim que diries que et vol mal, el teu pare, i quan més podia creure (i li podien fer creure) que el país estava en deute amb ell.
Té una lletra tan seductora com corrosiva per a la moral col·lectiva. Conté l’endimoniada paradoxa que sigui el mateix poder que rebutges el que recapta i redistribueix. I si a això s’hi afegeix que ets bastant ric i de dretes, t’empeny a pensar que declarar-ho tot és de beneits.
Perquè en el fons d’aquest pecat, del pecat original -els altres, els que porten el cognom Ferrusola, són simplement sòrdids-, hi ha febleses massa humanes perquè la tragèdia que viu el fins fa poc president no mogui a certa pietat.
El pecat -el terme més apropiat per a algú tan religiós- és d’ hybris. És creure’t que la teva ètica (i la que sabràs inculcar als teus) és tan alta que et pots permetre saltar-te la llei que obliga a tothom sense que això et (els) corrompi.
És convèncer-te que has fet i fas tant pel país que no és just jutjar-te com un ciutadà més i, encegat pel teu carisma, descobrir que aquest excepcionalisme ha enverinat els teus fills (que han fet ben poc) quan ja ets massa amunt per fer-hi res sense arriscar-te a un daltabaix.
