Ahir al migdia a Las mañanas de Cuatro el periodista Jesús Cintora entrevistava via telefònica Teresa Romero, l’auxiliar d’infermeria contagiada d’Ebola. Sens dubte, un mèrit periodístic. Cintora, després de donar-li les gràcies, afegia: “ Esto es riguroso directo ”. I aclaria: “ Teresa es la enfermera contagiada por Ébola ”. La primera pregunta era lògica: “ ¿Te encuentras mejor? ” La dona parlava a poc a poc, amb la veu cansada. Feia la sensació que tenia el cap força espès, com si estigués sota els efectes d’un sedant. Li costava vocalitzar i expressar les idees amb claredat. Se la notava amb poca energia. Però Jesús Cintora semblava aliè a les circumstàncies: preguntava ràpid, demanant detalls molt concrets. A la malalta li costava seguir el fil. De vegades contestava amb monosíl·labs per falta de forces. De fons se sentia el so de l’aparell de les constants vitals. Amb tot, el programa ja es va encarregar de posar una sintonia gairebé subliminar, molt suau, de tensió i amb una mena de batecs del cor. A mitja entrevista, el periodista insistia: “ Estamos hablando con la enfermera infectada de Ébola. Ojalá que por muy poco tiempo ”. Quan Cintora li preguntava pels detalls concrets del protocol, els horaris precisos, a la dona li costava pensar. “ ¿Qué le dirías a las autoridades médicas? ”, li preguntava. “ En las autoridades no pienso ”. Cada vegada li costava més expressar-se. La dona ja no tenia clares les preguntes. Se li notava la veu ofegada, com si li costés respirar. I Cintora vinga a insistir-li en horaris d’ambulàncies, cronologia dels fets. Quan la dona admet que es va assabentar del seu diagnòstic pels mitjans de comunicació, Cintora es queda parat. Ella diu que no va voler fer preguntes als metges. I el periodista li repeteix: “ ¿A quién preguntaste? ” Ja teníem una malalta d’Ebola amb dificultats per expressar-se i un periodista amb incapacitat per escoltar. Li pregunta si havia parlat amb la ministra. Ja portava deu minuts d’entrevista. La Teresa, al final, esgotada, demana parar: “ Se me seca mucho la boca. No puedo seguir hablando ”. Però Cintora tira pel dret. Allarga la conversa un minut i mig més. Li explica que es volen obrir diligències: “ Por el contagio, no creo que contra ti... ”, li especifica. També la felicita perquè ha aguantat més temps parlant amb ell que no pas amb els companys d’ El Mundo el dia anterior, i que això és un bon senyal de la seva evolució. Per descomptat, la convida a anar al programa quan estigui recuperada. La dona, amb poques forces i la veu pastosa, encara és capaç de dir una cosa: “ ¿Y tú quién eres? ”
