El diagnòstic el tenim tots fet, el més difícil és encertar el tractament. Costaria trobar un polític, un economista, un pensador, un ciutadà, sigui quina sigui la seva feina, que no posi l’educació com una prioritat central per millorar la societat, per sortir del pou de la crisi. A diferència d’altres èpoques, i segurament a causa de la mateixa crisi econòmica, existeix avui una consciència general que si ens en volem sortir hem de canviar moltes coses però sobretot hem de començar a posar molts ous -recursos, esclar, però també idees i energies personals- al cistell de l’educació, des de les escoles bressol fins als màsters universitaris, passant per tots els cicles formatius. Amb la complicitat dels professionals i de les famílies. I amb un lideratge polític clar. De fet, ja és molt important que hàgim arribat, ni que sigui a força de patacades, a aquest consens tan ampli sobre la necessitat de donar prioritat absoluta a l’ensenyament. A partir d’aquí, ara toca el més complicat: donar-li forma, arriscar-se a fer canvis, ser agosarats i ambiciosos.
Però, sens dubte, l’inici d’aquest curs escolar no posa les coses gens fàcils. La llei Wert és una distorsió afegida que ens retrotreu a èpoques grises, és un intent maldestre d’utilitzar l’escola per muntar, a través de la llengua, una batalla identitària inexistent en la societat catalana. I el mateix es pot dir del lamentable TIL de Bauzá a les Balears o del que està passant amb l’escola valenciana. A més, a part de la utilització instrumental de l’escola amb fins polítics per part dels governs del PP, la Lomce també desprèn una filosofia educativa nostàlgica, autoritària i absurdament efectista, a anys llum d’una sensibilitat humanística i creativa. Si a aquest indignant panorama hi afegim unes aules massa plenes a causa de les retallades, uns mestres i professors desmotivats i desorientats, una migradesa de recursos que comença a ser crònica o l’evidència que certs nivells educatius només poden ser assolits per famílies amb un nivell econòmic alt, es fa complicat d’imaginar quin és el camí per fer realitat l’objectiu compartit de donar un nou impuls a l’ensenyament. I tanmateix, cal posar-s’hi. Més que mai. Sense por.
