VIURE AL CAMP té poc a veure amb les Bucòliques de Virgili que tant han complagut urbanites de totes les èpoques. Treballar la terra, tenir cura del bestiar, són feines dures, que lliguen molt. No és perquè sí que la humanitat s’ha anat traslladant a les ciutats, que ocupen un 5% del territori planetari, acullen la meitat de la població mundial i generen el 70% de les emissions de CO. El sistema d’urbs no és sostenible, però la vida al camp segueix sent molt dura. Fa dècades que la renda agrària disminueix, s’han anat retallant els ajuts i ara, per postres, els pagesos noten la crisi d’una altra manera directa i brutal: amb els robatoris. Als lladres que actuen al camp -com també als de la ciutat- no els acostuma a passar res. Saben que a la pràctica gaudeixen d’una certa impunitat. Tenen clar que només poden robar per sota dels 400 euros perquè així, en tractar-se tan sols d’un furt, eviten anar a la presó. Costa molt que la policia els enxampi i costa tant o més que els jutges els condemnin. En algunes zones del país s’ha provat de ressuscitar l’antic sistema medieval paramilitar del sometent (patrulles de pagesos), una institució suspesa com a tal legalment el 1978 i que el Parlament va tornar a reprovar fa poc; o s’ha provat la contractació de serveis privats de vigilància. Però es tracta de solucions a mitges, més reactives que efectives. Al capdavall, ¿per a alguna cosa tenim els Mossos, oi? I en tenim quasi 17.000, d’agents...
I malgrat els robatoris, malgrat la duresa de la vida al camp, la crisi està empenyent cap a un cert retorn. Hi ha qui hi prova sort, no a l’estil neorural hippy, sinó amb l’ajut de les noves tecnologies. Buscar nous models de vida en entorns rurals és un repte que val la pena. Urbanitzar el camp, ruralitzar la ciutat, deia Ildefons Cerdà fa un segle i mig. Un lema tan bonic com malinterpretat. Però un bon lema, tanmateix.
