Quan la televisió s’acosta al Tercer Món el resultat és perillosíssim. Si, a sobre, en aquest context, les càmeres segueixen algú del Primer Món que hi conviu i hi participa és fàcil que es caigui en tres errors: una filosofia barata sobre l’essència de l’existència humana, una estètica publicitària per convertir la pobresa en una bonica postal i una mirada altiva i condescendent amb els pobrets que fan el que poden. Per això El convidat d’Albert Om amb Lluís Llach al Senegal El convidat només podia sortir-se’n, i se’n va sortir, amb una execució perfecta. És molt fàcil ensopegar amb qualsevol d’aquests tòpics i no s’hi van entrebancar ni una sola vegada. Virtut del programa i de Lluís Llach a parts iguals, que quan havia de reflexionar sobre les raons que l’havien portat fins allà va ser contundent: “Ara no vull semblar gilipolles ”. Va saber parlar de generositat però també d’egoisme i això ja és un graó més del missatge habitual que transmet la tele en àmbits com aquest.
Una vegada més he d’escriure que ens vam trobar davant d’un dels millors Convidats (i amb un amfitrió extraordinari). Un Lluís Llach deixat anar que convertia cada frase seva en un missatge que permetia a l’espectador reflexionar sobre ell mateix. Els seus arguments sobre el nacionalisme, ser d’esquerres, els compromisos com a país i les exigències que comporta ser català eren dards directes a l’intel·lecte. El convidat, a més, va oferir un punt de vista sobre la vellesa i el fet d’acostar-se a la mort insòlit a la tele: des del benestar i l’optimisme i no des del drama, l’angoixa o la melancolia. De fet, en aquest punt de la conversa es va produir un instant fugaç televisivament meravellós. Mentre Om i Llach conversaven sobre la vellesa com el gran acte de la vida, apareixia reflectit en el vidre del darrere, amb banyador portant el cavall, el Madi, l’ajudant senegalès del cantautor. Van ser escassos tres segons, però resumien l’essència d’aquell plaer de viure. I és que el Madi va ser el secundari de luxe. Primer pel retrat extraordinari que va fer de Llach, lliure de clixés. Sublim l’anècdota en què explica com el Lluís només li va deixar escoltar, un dia, tres minuts i prou d’ell cantant. I segon per l’alegria (ja em perdonareu l’eufemisme) que va aportar al programa. Les escenes del Madi mig nu banyant el cavall al mar i després la higiene equina (i la pròpia) davant el porxo traslluïen un sentit de l’humor finíssim. No recordo res tan eròtic a TV3. Gràcies, Albert. Gràcies, Lluís. I gràcies, Madi. Un Convidat que fins i tot val la pena mirar-lo a càmera lenta.
