Magí P. Sandiumenge

Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsFa tres dies que em digueren que Magí Sandiumenge havia mort. És una nova agra i freda, absolutament despietada, que remou una pila de records. Magí Sandiumenge havia estat víctima de l’amputació d’un braç, i al cap d’una setmana la mort solitària, sense pompa ni contemplació, sense cap mena de regust cordial, en un clima de palmeres àcides i de negres desllorigats, amb ulleres grogues i amb guardapols insuficients. Magí Sandiumenge ha mort a Fernando Poo, en plena segona etapa de la seva aventura colonial. D’aquesta darrera aventura, la més efectista i la més dolorosa de totes les seves, me n’havia explicat coses grotesques, plenes de suc i d’imprevist, i coses grisament tràgiques, sense una punta de perspectiva dolça, que feien pensar en aquell estil de farmàcia tan precís que usa Gide en el seu Viatge al Congo. Magí Sandiumenge havia anat a parar a l’agricultura negra, i al país dels missioners i els mosquits infecciosos, amb tot l’heroisme d’un cos xuclat per la diabetis, que es vesteix de dignitat ascètica i que se’n duu al trau de la solapa una camèlia estarrufada d’il·lusió infantil. Perquè aquest Magí Sandiumenge no va deixar d’ésser un gran infant, d’aquests que somnien en la lluna i en infatigables carroussels de bogeria. [...] Va començar a viure amb Maeterlinck, amb els simbolistes, amb les escorrialles dels “Quatre Gats” i amb els Jocs Florals de Josep Carner, plens de gecs de vellut, de corbates violetes i de sagnants facècies de sagristia. Magí Sandiumenge havia tastat totes aquestes coses i en alguns moments hi havia jugat un paper agilíssim. [...] Ha estat la persona d’aquest país que potser ha tocat més coses diverses i les ha deixades totes ferit d’un nou engrescament. Des de la poesia lírica a l’agricultura colonial; des de la pintura de cavallet, amb tot el sentimentalisme del taller d’opereta vienesa, al comerç d’automòbils, amb una granota de mecànic tacada d’oli segons les lleis de la coqueteria. [...] Sandiumenge no deixà mai d’ésser un gentleman, no deixà mai de portar una blanca gardènia al trau.