ELS POCAPENA (34)
Efímers 16/08/2014

Les dones es preparen

Novel·la per entregues (que va creixent): cada dia, un nou capítol i els anteriors. I una 'playlist' pensada capítol per capítol

i
Sebastià Alzamora
57 min

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar la cançó 'Manhattan', d'Enrique Morente i Lagartija Nick, de la 'playlist')

Mentre el patriarca Feliu Pocapena conspirava a la cuina amb el fals guru Artemi, la matriarca Núria Pocapena havia organitzat vora la piscina un conclave de les dones de la família, és a dir: ella mateixa, la seva filla Marta i l'àvia Mercè. Només hi era absent, com sempre, la filla Fàtima, que era la rara i mai havia suportat aquella mena de reunions.

-Filla, iaia -va començar Núria Pocapena, amb expressió compungida-. Us volia comentar que em preocupen el Feliu i l'Elies.

-I això, mama? -va preguntar la filla Marta, sense abandonar el ganxet crafty que tenia entre mans. Les noies de NPA (Nosaltres Pixem Assegudes), començant per ella mateixa, s'havien convençut, escoltant El matí de Catalunya Ràdio de Marc Garriga, que el do it yourself era un camí de futur.

-De cop i volta s'han tornat amables -va contestar la matriarca-. Sempre han estat dos pallussos perfectes, i ara de sobte es desfan en atencions. No ho heu notat?

-Jo sí -va intervenir l'àvia Mercè Pocapena, servint-se una altra copa de ginebra-. I també se n'ha adonat l'Eudald.

-Àvia -va dir la matriarca Núria-, de veritat creu que hi parla, vostè, amb el seu marit? Que no recorda que fa setanta-sis anys que és mort?

-Sempre va ser molt obstinat -es va limitar a respondre l'anciana, assaborint la copa.

-Com tots els homes, el papa i l'Elies són víctimes de la seva pròpia testosterona -va aportar la Marta, amb el seu millor to hipster -. Potser podríem començar amb ells la campanya de castracions químiques voluntàries que volem promoure des de l'NPA. Al començament els homes faran mala cara, però els farem un favor. Recordeu el nostre eslògan: "Allibera't de la testosterona".

-Nena -la va interpel·lar l'àvia Mercè-. I si capeu tots els homes, com ha de continuar el món?

-No seran tots, només els que s'hi ofereixin amablement -va sil·labejar la Marta, amb un somriure sàdic-. A més, per a alguna cosa existeixen els bancs de semen i els laboratoris de genètica. Si no és per obrir cafeteres italianes, per a què serveix un home? I a més, ja fa temps que tenim les Nespresso.

-Quines bajanades -va esbufegar l'àvia-. Jo sóc partidària de la inseminació tradicional, la de tota la vida.

-Doncs jo ja me n'he fet un fart -va respondre la néta-. Sis matrimonis i cap d'aquells capsdefava va ser bo per fer-me un fill. Què et sembla?

-Ja ho diuen a la ràdio, que la qualitat de l'esperma ha baixat molt -va reflexionar la iaia.

-No divaguem més -les va tallar la matriarca Núria Pocapena-. D'aquí sis dies és l'aniversari del Feliu. Organitzarem una festa sorpresa, a veure si amb aquesta excusa podem esbrinar alguna cosa.

_______________________________________________________________________

CAPÍTOLS ANTERIORS

L'àvia té set (1)

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar la cançó 'Black Skinhead', de Kanye West, de la 'playlist')

Quan va obrir la porta de la nevera de la seva residència d'estiu a l'Empordà i hi va trobar dins el conseller Mas-Colell, que ultimava els detalls de la llei de pressupostos, el patriarca Feliu Pocapena es va sentir lleugerament sorprès, però de cap manera consternat. Feia només uns dies que li havia aparegut dins la piscina, de bon matí, el líder de Ciutadans, Albert Rivera, pronunciant a crits un vibrant míting en bilingüe. El patriarca Pocapena va haver de fer veure que s'havia enfadat, però en el fons l'escena li va semblar entranyable.

Aquesta mena de situacions ja no li venien gaire de nou. Feia un parell d'anys que es trobava, durant les vacances estivals a l'Empordà, petites invasions de polítics. Anys enrere eren de formigues, d'escarbats o de xitxarres, però d'un temps cap aquí la vida parasitària s'havia decantat cap a la política.

Com que el patriarca Pocapena havia ocupat un escó al Parlament de Catalunya durant dues o tres legislatures (no n'estava segur), en representació d'una força de centreesquerra amb unes sigles que tampoc no recordava, les aparicions domèstiques de polítics estressats no deixaven de fer-li gràcia. Va treure el conseller Mas-Colell de la nevera juntament amb una cervesa i un pitxer de suc de llimona natural, i el va convidar a un shandy. El conseller, però, va consultar la tablet i es va esfumar tan inopinadament com havia comparegut. Feliu Pocapena va provar de fer-se a la idea que potser aviat es toparia amb la Carme Forcadell enardint les masses des del seu menjador.

-Nen? Nen? Vine aquí!

L'ordre venia de la veu de l'àvia Mercè Pocapena, i el nen era el seu fill Feliu, que el dia de la Mare de Déu d'Agost havia de complir setanta-cinc anys. La mare ja en tenia cent sis i s'havia encaparrat a arribar als cent onze, perquè havia llegit que, en aquest cas, La Caixa li concediria un sou vitalici. 111, l'edat en què tot comença. En feia setze, per cert, que no ingeria aliments sòlids.

-Nen, porta més ginebra. Se m'ha acabat.

-Però, mamà, si no fa ni dues hores que t'he obert aquesta botella.

-A la reina mare d'Anglaterra li anava d'allò més bé.

-La reina mare no bevia tant.

-Si el teu pare fos aquí -l'àvia, plorosa- no consentiria que em parlessis d'aquesta manera.

-Mamà, el pare va morir a la Batalla de l'Ebre. Jo no el vaig ni conèixer, ja ho saps.

De sobte, una veu embriagadora, com si vingués d'un somni:

-Nen, una mica de respecte. Els joves d'avui no sabeu què és passar-les magres.

El patriarca Feliu Pocapena es va encongir d'espatlles. Amb el fantasma de son pare sí que no s'hi veia amb cor de discutir.

---------------

El mestre de ioga que va saltar per la finestra (2)

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar l'Stabat Mater', de Pergolesi, a la 'playlist')

Els dimarts era el dia que la matriarca Núria Pocapena (que de soltera es deia Butllofa, dels distingits Butllofa del Maresme) assistia a les seves classes de ioga. El primer dia es va espantar una mica, perquè justament va ser una sessió en què el monitor (a qui anomenaven mestre, i que era un londinenc anomenat Arundkhudinath Ramkjhalaltilh) va entrar en una fase transcendent i, després de levitar una bona estona dins l'habitació, va sortir flotant per la finestra. El problema va venir quan el so antinatural d'un clàxon el va despertar del seu kamashastra espiritual, es va adonar que el separava de l'asfalt una distància de vuit pisos (inclosos entresòl i principal) i es va estimbar de mala manera; va obrir un forat al terra del qual va sortir amb un bony enorme just al mig de la closca.

En qualsevol cas al seu marit, el patriarca Feliu Pocapena, les incursions de la seva esposa dins les espiritualitats de nou encuny (mai no n'haurien dit religions exòtiques, perquè els hauria semblat massa vulgar) no acabaven de desplaure'l. No veia clar el paper d'aquell monitor (d'aquell mestre transcendent), un atleta de trenta-i-pocs anys que per algun motiu triomfava entre les seixantones de casa bona com la seva senyora. Però el cas és que ella tornava de les sessions conformada i satisfeta, i que mentre passava les hores dins el centre de ioga no dinamitava la targeta de crèdit a les botigues d'Hermès o Louis Vuitton. La matriarca Núria Pocapena afirmava amb solemnitat que a les sessions de ioga aprenia a comunicar-se amb el seu animal interior, sobretot quan el mestre els feia escoltar l' Stabat Mater de Pergolesi. No s'havia sentit tan equilibrada d'ençà que, als quinze anys, va tenir un somni referent a Raphael, el seu ídol de joventut. El que succeïa en aquell somni llunyà sens dubte havia tingut a veure amb el fet que, a dia d'avui, el seu animal interior fos un ós formiguer.

A Feliu Pocapena, com diem, tot això ja li estava bé. Més problemàtica li semblava l'afiliació de la seva filla Marta (la petita dels Pocapena, com se la coneixia) a un grup antisexista anomenat NPA (Nosaltres Pixem Assegudes), que proclamava l'equilibri de les forces naturals a través de l'orgasme femení. De vegades en parlava a taula, i això no tan sols molestava el patriarca Feliu, sinó que feia que l'àvia es desentengués per un moment de la seva ampolla de ginebra i recités (entre rot i rot) algun vers de Mahmud Darwix, un poeta palestí que a l'anciana li semblava com a molt de casa.

Les dones són difícils d'entendre, sospirava el patriarca Feliu Pocapena. Sort en tenia del seu fill.

---------------

Els estalvis i les estovalles (3)

Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar 'Stairway to heaven', de Led Zeppelin, a la 'playlist' de la novel·la pensada per a 'Els Pocapena'

El matrimoni format pel patriarca Feliu i la matriarca Núria Pocapena era ideal perquè tots dos, al llarg dels anys (en feia quaranta-sis que s’havien casat, en una cerimònia en què el sacerdot va morir fulminat per un atac de cor), havien après que el més important no era conservar l’amor, ni l’estimació, ni tan sols la bona cara. D’aquells quaranta-sis anys, en feia quaranta-vuit que es detestaven, d’ençà que quan festejaven ell s’havia encaparrat a prendre un vermut amb escopinyes quan sabia perfectament que a ella el marisc li provocava al·lèrgia. La matriarca Núria ja no li va perdonar mai al patriarca Feliu una tal desconsideració, i ell va comprendre que estaria casat tota la vida (perquè ell era progressista però no pensava separar-se, que encara li dirien marieta) amb un lluç bullit. Això el disgustava fins a un cert punt, però també l’afalagava perquè el feia sentir-se proper al que devia sentir el rei Joan Carles quan ocasionalment es despertava al costat de la reina Sofia.

Com dèiem, els cònjuges havien arribat amb els anys a posar-se d’acord en un punt concret: la finalitat d’un matrimoni no és la preservació de l’amor, ni tan sols la perpetuació de l’espècie, sinó l’increment del patrimoni. Una escala cap al cel, com cantaven Led Zeppelin molts anys enrere. En aquest aspecte, tant Núria com Feliu Pocapena havien dut a terme una feina constant i sostinguda: ella no sabia que ell havia aconseguit col·locar dos-cents cinquanta mil euros (reunits amb afany al llarg de dues legislatures com a diputat irreprotxablement mediocre) dins una sicav construïda a Suïssa per un grup d’exdiputats de la Transició. I ell ignorava que la seva dona posseïa una mica més d’un milió d’euros en accions d’una empresa de telecomunicacions anomenada Holy Speech, i que no era altra cosa que una pantalla de la Banca Vaticana.

Entre tots dos, doncs, havien aconseguit amassar una fortuneta, tot i que els agradava presumir de pobres, tant davant de les amistats com entre ells mateixos. Coincidien, el patriarca Feliu i la matriarca Núria Pocapena, a afirmar que la prosperitat de la família arribaria de la mà de l’hereu, el fill petit de la família, nascut després de dues femelles no especialment desitjades: Elies Pocapena, trenta-cinc anys, exlíder de la banda punk Cigarrillos de Risa, exconvicte, expolitoxicòman, exanarquista i excampió de bàdminton en un torneig d’un poliesportiu de la Dreta de l’Eixample. Ara s’havia convertit en emprenedor, i era la gran esperança de la família. De vegades, després de moure els mobles i apagar els llums, l’espectre de l’avi Pocapena envoltava l’Elies amb un feix de llum i afirmava, cavernosament: “Vosaltres no valeu un gafet, però aquest noi promet”.

---------------

Mai és agradable ser la germana gran (4)

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar la cançó 'Balla', de Pere Janer, de la 'playlist')

La primogènita dels Pocapena, la Fàtima, no podia sofrir la fleuma de la seva germana petita, la Marta, amb aquelles ínfules hipster i les seves intenses elucubracions sobre el clítoris: la Fàtima no entenia que una cosa tan petita pogués donar per a tantes xerrades, fòrums, grups de Facebook i de WhatsApp i cercles de meditació.

- Ets una reprimida -li responia la Marta-. La feminitat és poder, has de començar a alliberar-te.

Fàtima Pocapena rebutjava les acusacions de la seva germana amb un moviment de cap, però el pitjor venia després, amb les intervencions de la mare. La matriarca Núria Pocapena adreçava una mirada vidriòlica a la seva filla major i li etzibava:

- Filla, si no aprens a comunicar-te amb el teu animal interior sempre estaràs així de pansida. Per cert, jo diria que el teu animal interior és un castor. Saps què fan, a la primavera, els castors de Nova Zelanda...?

Fàtima Pocapena bufava, s'aixecava de la gandula i abandonava la piscina per no haver de respondre el que li venia de gust: puja aquí i, com canta Pere Janer, balla. Mai s'havia dut bé amb les altres dones de la família, unes bruixes neohippies a excepció feta de l'àvia Mercè, que li queia bé per dipsòmana i per corcó. Pel que feia al seu germà Elies, sempre l'havia tingut per un inútil, i el cert era que encara no li havia vist fer res que li mereixés un canvi d'opinió. Envers el pare Feliu mantenia un sentiment vague i llunyà, que segons com s'assemblava al respecte, però també, de vegades, al mal d'esquena. Al cap i a la fi, el pare no havia mostrat cap mena d'empatia amb el marit de la Fàtima (i, per tant, gendre seu), Colau Arguimbau, un mallorquí que feia vint anys que vivia tancat dins el paller d'una possessió de Santanyí en protesta contra els continus atacs dels polítics locals contra el territori, la llengua i la cultura catalanes. De fet, el bo d'en Colau havia iniciat la seva reclusió voluntària l'endemà mateix del seu casament amb la Fàtima, de manera que mai havien fet vida en comú. Ella viatjava un parell de vegades al mes a Mallorca, li duia carquinyolis i botifarra d'ou, i conversaven. Ell sempre li deia, meditabund:

- El que faig és necessari per a la dignitat del país.

Ella l'admirava de debò, per molt que el patriarca Feliu insistís a qualificar el seu gendre de pelacanyes i de cas perdut. Mentrestant, als seus quaranta-set anys, la Fàtima feia temps que notava un buit vital, que no sabia com omplir. Però la seva condició de directora del Museu de Relíquies de la Pàtria, un xiringuito depenent de la Generalitat que son pare li havia aconseguit en els seus temps de polític, li havia de donar la sorpresa de la seva vida.

---------------

La moneda de la llibertat (5)

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar la cançó 'We know who you are', de Nick Cave & The Bad Seeds, de la 'playlist')

Elies Pocapena va entrar dins la residència d'estiu de la família com una exhalació. S'havia posat el seu edema de cafeïna i desprenia una energia equiparable a la d'algú que realment tingués alguna cosa a fer en aquesta vida.

-Família, saludeu el crac de la casa! -va cridar, exultant.

El patriarca Feliu Pocapena, la matriarca Núria Pocapena i l'àvia Mercè Pocapena, que a les nou del matí escurava les últimes gotes d'una ampolla de ginebra Lobster's, van aixecar tots tres els ulls de la taula de la cuina, on solien esmorzar cada dia. El patriarca Feliu es cruspia un ou poché amb salsitxetes escalfades; la matriarca ingeria una espectacular combinació de sucs d'hortalisses enriquides amb un complex vitamínic que li receptava el seu professor de ioga, el cosmopolita Aukhedermut Kalithesarak (mai no s'enrecordava exactament del nom), i tot plegat era una estampa d'harmonia, gespa ben retallada i cel assolellat.

-I ara, què t'agafa? -va preguntar l'àvia Mercè a l'eufòric Elies, que s'havia palplantat davant de la taula exhibint uns paperots dins la mà.

-La lliura pocapenesa -va resumir el nét-. He trobat el negoci definitiu per superar aquesta crisi.

La idea era senzilla: com que la falta de crèdit dificultava la circulació del diner, el que calia era inventar i imprimir moneda alternativa. Elies Pocapena, en companyia d'un amic seu de joventut amb el qual havien compartit jornades amb els activistes que okupaven un immoble del carrer Jesús del barri de Gràcia, havia detectat la mancança i hi havia trobat la solució: la lliura pocapenesa, que per dissimular una mica es diria dòlar barceloní. De moment només havia dissenyat el bitllet de dòlar barceloní (o de lliura pocapenesa), que per un costat presentava una foto del Floquet de Neu enfilat en un plataner de la Rambla, i per l'altre una imatge de l'alcalde Xavier Trias amb un text que deia: "Xuro que mai més tornaré a passar gana".

-I això, per a què serveix, fill? -va inquirir el patriarca Feliu Pocapena.

-Però que no ho veieu? -va preguntar, desolat, l'hereu Elies Pocapena-. És una passa definitiva en el procés d'alliberament del poble català... És la baula que ens faltava dins la cadena evolutiva de la nostra ciutadania... La moneda ens farà lliures...

-Ets un ceballot -va sentenciar l'àvia Mercè, resolutiva.

-Gràcies, padrina -va respondre Elies Pocapena, encantat de la vida-. Et ve de gust una copa?

-És clar que sí -va aprovar l'anciana-. Però que no sigui Lobster's, busca'm alguna ginebra amb botànics agredolços.

L'hereu Pocapena va assentir amb un somriure. Sabia que havia heretat el gen de l'emprenedoria.

---------------

Aquell matí de juliol (6)

Fàtima Pocapena arribava al seu moment de glòria. Encara no ho sabia ningú i per això frisava per convocar una roda de premsa per demostrar que ella no era cap enxufada del seu pare, sinó una pionera de la ciència catalana. Aquell matí de juliol, va entrar al seu despatx com si la impulsés la potència d'una planta nuclear tarragonina. Avesada a la seva lenta mala llet matinal, a la secretària de Fàtima Pocapena, que es deia Jénifer, la va sorprendre aquell posat espectacular.

- On vas tan accelerada, guarra? -li va preguntar, amb un somriure dolç.

- No t'importa, desgraciada -va respondre Fàtima Pocapena, amb un punt d'agrura matisat per la bona educació rebuda a les Dames Negres.

Va entrar al despatx i es va asseure a la seva cadira ergonòmica, orientada cap a un pal del Brasil que en teoria donava feng shui a l'estança (" un palo, un paaaalooo! ", solia cridar el Romualdo, el noi de manteniment). Quan va accedir a la direcció del Museu de les Relíquies de la Pàtria, el comentari comú va ser que Fàtima Pocapena havia assolit el càrrec mitjançant les influències del seu pare, el discret però honorable patriarca Feliu Pocapena. Ella sabia que no era així, perquè havia hagut de passar unes oposicions a les quals es va enfrontar amb rivals difícils: una vella funcionària d'Obres Públiques i Urbanisme que es moria de ganes d'un canvi de destinació, i un jove estudiant de Filologia Armènia que buscava la seva primera feina remunerada. Com que ella era llicenciada en Història de l'Art, això va ser decisiu perquè fos l'escollida. El seu pare, Feliu, no hi podia haver fet mai res, ni tenint en compte que era amic personal de l'aleshores president de la Generalitat.

El que sí que era veritat era que el mandat de Fàtima Pocapena al capdavant del Museu de les Relíquies de la Pàtria havia passat amb més pena que glòria: amb prou feines, i a força de subornar algun arqueòleg, havia aconseguit exhibir a les vitrines del museu un orinal de porcellana que podia haver usat Alejandro Lerroux i una diadema que va portar Montserrat Caballé a la coronació de Pere IV. Sempre que en parlava amb el seu home, el màrtir mallorquí Colau Arguimbau, que feia vint anys que vivia reclòs dins el paller d'una possessió de Santanyí, Fàtima Pocapena rebia la mateixa resposta:

- Bullirà el mar com la cassola al forn.

Aquesta vegada ho havia aconseguit. Aquell matí de juliol, la directora Pocapena obria per fi la capsa que contenia els dos tresors tan llargament anhelats: dos ossos que perfectament podien ser una falangeta de Guifré el Pelós i una tíbia de Ramon Llull.

---------------

Un espectre familiar (7)

L'avi Pocapena, que en vida es va dir Eudald, duia la seva existència com a fantasma com bonament podia. Després de gairebé setanta-cinc anys de difunt (els mateixos que estava a punt de complir el seu fill Feliu), havia après que la invisibilitat podia arribar a ser divertida, sobretot quan s'infiltrava dins algun gimnàs de pilates. Els primers quaranta anys de vida eterna els va passar com una ànima en pena, però després, qui sap si com a conseqüència de l'arribada de la democràcia a Espanya, la seva vida espectral havia agafat un caient més simpàtic, que acceptava de bon grat.

No n'hi havia per menys. Eudald Pocapena va tenir una vida breu i difícil, i una mort abrupta i miserable. Fill d'uns pagesos d'Olot, als quatre anys ja pasturava ovelles, i als sis carregava bales de palla damunt d'un carro estirat per un mul envoltat de mosques vironeres. Amb prou feines va tenir temps de conèixer una noia de Manlleu que es deia Mercè (i que ja aleshores demostrava una afició excessiva per la ratafia), festejar-hi, casar-s'hi un matí de gener (plovia) i fer-li un bombo la nit de noces. Quan l'embaràs estava més que avançat, el van cridar a files.

-Mercè, me n'he d'anar a la guerra.

-D'acord, però no tornis amb les espardenyes brutes.

A casa solien recordar-lo com un heroi de la República, però Eudald Pocapena havia estat mobilitzat pel bàndol franquista. Es va canviar de trinxera, això sí, quan un adversari li va proposar que ocupés el seu lloc a canvi d'un pa eixut i una llauna de mongetes seques.

-Això sí que és menjar! -sospirava l'Eudald, mentre el soldat amb qui havia fet la barata marxava picant de talons a través del desert dels Monegros.

La llàstima va ser que les mongetes i el pa li varen causar un mal de panxa que es va manifestar inoportunament en plena batalla. Eren allà, darrere els sacs, disparant els mosquetons amb gran energia, menjant pols i paneroles, quan de sobte Eudald Pocapena va tenir un recargolament de budells. Es va disculpar amb el camarada que tenia al costat:

-Em sap greu, però tinc una feina.

El camarada no va respondre, perquè una bala de set mil·límetres se li acabava d'incrustar al cervell. Eudald Pocapena no se'n va adonar: va abandonar la trinxera i es va acostar a un pi que feia una ombra generosa. Estava a punt de culminar la seva acció quan se li va plantar al davant un soldat contrari:

-Surt d'aquí, jo també necessito anar de ventre.

El nostre heroi, acotat, va alçar el cap:

-No saps que tot l'univers obeeix l'amor?

El soldat contrari va desenfundar la baioneta, i a partir d'aquí Eudald Pocapena va ser història.

----------------

Un deure patriòtic (8)

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar la cançó 'Mallorquins i Catalans', de Tomeu Peña, de la 'playlist')

Com cada dilluns, el patriarca Feliu Pocapena es va trobar una sorpresa en obrir la nevera de la seva residència d'estiu a l'Empordà. Aquesta vegada no hi havia formigues, ni polítics, ni qualsevol altra forma de vida inarticulada, sinó tres homes ben vestits amb un paper a les mans que era un manifest. En un primer moment va pensar que es tractava de Boadella, Vargas Llosa i Pérez-Reverte, però es va adonar de seguida que parlaven en català.

-Venim a conversar amb tu, patriarca Feliu Pocapena -va dir el més rabassut, que feia l'aspecte de ser el que manava.

-Sortiu del calaix de la fruita i poseu-vos còmodes -va respondre l'amo de la casa, obsequiós. Sobretot, perquè tenia entès que tenir oberta la porta de la nevera durant massa estona feia disparar el consum elèctric. Si havia de xerrar amb aquells homes, que fos a fora del seu frigorífic.

Els tres van assentir i al patriarca Feliu Pocapena se li va fer estrany que tres homes tan corpulents, amb corbata i sabates d'Hermès, haguessin trobat la manera de fer-se lloc entre els kiwis i els mangos. De tota manera els va oferir una consumició o alguna cosa de picar, que el rabassut va refusar enèrgicament.

-No hem vingut a fer amistat amb vostè, patriarca Pocapena.

-I doncs?

-Ho sabem tot.

Van sortir al pati, es van asseure al pedrís que havia construït algun Pocapena remot i van mostrar les seves credencials. Efectivament, aquell trio extravagant ho sabia tot sobre els dos-cents cinquanta mil euros que Feliu Pocapena tenia dipositats en una sicav subscrita per vells polítics com ell mateix.

-Com ho heu sabut?

-Això a tu no t'importa, patriarca Feliu Pocapena. També tenim comprovants del milió que la teva esposa guarda a la Banca Vaticana.

Al patriarca Pocapena se li van dilatar les pupil·les.

-La meva dona té un milió i no me n'ha dit res? -gairebé no va tartamudejar en dir-ho.

-Ara no tenim temps de discutir qüestions privades -va replicar el rabassut-. Els vostres guanys són clarament excessius i hem vingut a demanar-te que ens donis la part que ens toca.

-La part que us toca, de què? -Feliu Pocapena va obrir molt els ulls.

-Home, de la vostra fortuna. La farem servir per construir un país lliure, igualitari i ple d'alegria.

-I si m'hi nego? -es va inflamar momentàniament el patriarca Feliu Pocapena.

-Si t'hi negues,t'hauràs d'atendre a les conseqüències -va respondre el rabassut, triomfal-. Tens un deure amb Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears.

-Però si jo no he sigut mai independentista, ni res d'això -va quequejar el patriarca Pocapena, atabalat.

-Raó de més -va somriure el rabassut, mentre s'abaixava les ulleres de sol fins a la punta del nas.

-----------------

Una proposta que no es pot rebutjar (9)

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar la cançó 'Jeeves', de Paolo Conte, de la 'playlist')

Cent vuitanta mil euros. Aquesta era la tarifa que havia imposat el Grup d'Unificació i Replegament del Poble Sobirà (GURPS) al patriarca Feliu Pocapena, després d'haver envaït la seva nevera amb una despreocupació inelegant. Ell no era home que rebutgés visites, però el disgustaven els excessos de confiança. Havia intentat raonar amb els seus visitants, però va ser debades:

-Vas ser diputat al Parlament durant dues legislatures -el van acusar ells.

-Sí, però mai em vaig ficar en política -es va defensar Feliu Pocapena.

-Tant se val, ara et toca fer la teva contribució a l'alliberament del país -el va advertir, aquesta vegada, el més esquifit dels tres homes-. Tens un gendre mallorquí que és un exemple patriòtic, pensa que també ho fas per ell.

-T'ho exigeix el GURPS -va afegir el més rabassut, abans de deixar anar un rot.

La paciència del patriarca Feliu Pocapena era conegudament llarga, però que li esmentessin el desgraciat del seu gendre mallorquí era abusiu fins i tot per a ell.

-I si m'hi nego? -va preguntar, audaç.

-Passaran dues coses -va respondre l'esquifit-. Una, que Josep Carner et donarà una lliçó de rima consonant.

Es va aixecar l'únic dels tres homes que fins aquell moment no havia dit res, i que era el que responia al nom de Josep Carner. Feia dos metres d'alçada, pesava cent cinquanta quilos i brandava un bat de beisbol entre les mans. Amb veu rogallosa, va murmurar:

- Prendi il dittafono, acchiapa il megafono, Feliu.

Això va alarmar el nostre home, però no tant com l'amenaça definitiva:

-Si no contribueixes, parlarem de tu amb Hisenda, amb la premsa i amb la teva sogra.

El patriarca Pocapena es va estremir:

-Però que no us apiadeu de res?

El rabassut va contestar:

-Ho fem per crear un país nou. Lliure, amb port franc i secret bancari. Estàs obligat a col·laborar-hi.

L'esquifit va afegir:

-Tràfic d'armes i paradís fiscal. No voldràs restar-ne al marge.

Josep Carner va aixecar el bat de beisbol i va grunyir:

-Com vols que et tregui les dents? Senceres o a bocins?

Només eren cent vuitanta mil euros, va pensar el patriarca Pocapena. Potser n'hauria de parlar amb el seu fill Elies, que tenia aquell projecte de fabricar dòlars barcelonins. D'aquesta manera, encara en podria sortir més o menys net. Era obvi que no podia defugir la reclamació del GURPS, però sí que potser podria encara mantenir els beneficis de la sicav. Després de tota una vida de grans esforços per passar desapercebut, li arribava el dia d'haver de pronunciar-se en alguna cosa.

Solemnement, el patriarca Pocapena va oferir la mà als visitants i va dir:

-Cavallers, accepto la seva proposta pel bé del país.

-------------------

Un regal per a la tata (10)

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar la cançó 'Eat the rich', de Motorhead, de la 'playlist')

Era mitja tarda quan l'hereu Elies Pocapena, envoltat del brunzit de les xitxarres, es va acostar a la pèrgola sota la qual l'àvia Mercè, estirada a la chaise longue, feia la seva migdiada etílica habitual. Pletòric perquè havia llegit en un manual de psicoestètica que el triomf començava per l'actitud personal, es va plantar davant de l'anciana i va gairebé xisclar:

-Tata, li porto un regal!

A l'àvia, l'hereu Pocapena l'anomenava tata d'ençà que teniu ús de la paraula. Com que d'ús de raó encara no en tenia, continuava fent el mateix. La dona va mig obrir un ull:

-Que no veus que dormia, betzol?

Elies Pocapena va mantenir un somriure impassible i embafador:

-Tata, li porto un regal.

I va fer aparèixer davant del rostre de l'àvia una botella magnum d'un disseny extravagant, amb el vidre tallat imitant les fonts de Montjuïc.

-És una ginebra Lobster's gran reserva premium, edició limitada de noranta unitats.

L'àvia Mercè es va mig incorporar a la chaise longue i va prendre la botella amb la mà tremolosa, mentre llegia l'etiqueta que en certificava el número de sèrie i la qualitat: destil·lada artesanalment pels monjos nans del monestir de Fuckitall, al comtat anglès de Dontouchmyballshire. Una peça realment valuosa, que la va alegrar momentàniament. Però de seguida una ganyota li va tornar a enfosquir l'expressió:

-Si em fas festes i no me'n sols fer, o em vols fotre o m'has de menester -va recitar, ombrívola.

L'hereu va replicar, radiant:

-De cap manera, tata. És només per celebrar l'inici del meu nou negoci. Ja veurà vostè com, amb el dòlar barceloní, els Pocapena ens menjarem el món! Ja no caldrà que esperi als 111 anys per obtenir el sou vitalici de La Caixa.

-Ah, no? I què vols, que em mori abans, gamarús? -va remugar l'àvia, mentre desprecintava el tap de la Lobster's especial amb els dits rugosos.

-Tinc contactes -va anunciar l'hereu Pocapena, amb aires de fer una confidència important-. Es donen les condicions perquè la lliura pocapenesa, com en dic, es converteixi en valor mundial d'aquí poques setmanes. Els mercats estan expectants. Tata, ens menjarem els rics! -citava una cançó de Motörhead que solia versionar en els seus temps com a vocalista de la banda de punk Paramecis Necis.

-Enhorabona -va exhalar l'àvia Mercè, mentre feia un glop a morro de la complicada botella.

-Ara -va afegir Elies Pocapena, com qui parla del temps- només falten petits detalls. El capital inicial, per exemple.

L'anciana va aixecar una cella:

-Ja t'entenc. I a quin capital et refereixes?

-Oh, poca cosa -va somriure l'hereu-. Per començar, començar, cent vuitanta mil euros.

-------------------

Pensaments virtuosos (11)

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar la cançó 'Entre los trigales verdes/Sa mort de na Margalida', de Maria del Mar Bonet i Martirio, de la 'playlist')

Potser va ser per l'efecte d'aquella ginebra tan potent, o potser per treure's del davant la presència insuportable del seu nét, però el cas va ser que l'àvia Mercè va signar a l'hereu Elies Pocapena un document notarial (que ell ja duia preparat dins la cartera) pel qual es comprometia a fer-li cessió d'una quantitat de cent vuitanta mil euros tan bon punt es constituís la societat Pocapena & Partners Invest Ltd., amb la qual l'hereu Pocapena havia d'engegar el seu projecte de posar en circulació el dòlar barceloní, una moneda de creació privada que havia de fer saltar pels aires els valors de la borsa internacional. Després dels seus anys d'anarquista, Elies Pocapena havia descobert el pensament libertarian i el neoliberalisme radical, i estava decidit a dur-lo a la pràctica fins a les darreres conseqüències. Al cap i a la fi, si els estats imprimeixen moneda, per què no han de poder fer-ho els particulars? La tata va estampar al peu del document una signatura desmaiada però encara ornamentada amb alguna floritura, i tot seguit es va endinsar en el son espirituós de la ginebra, mentre el seu nét tornava a guardar el paperot dins la cartera amb un ampli somriure de satisfacció. No ho feia només per ell: ho feia per demostrar el caràcter emprenedor dels catalans, que aviat, quan fossin independents, enlluernarien el món amb la seva capacitat d'iniciativa. Gairebé no gosava confessar-s'ho ni a ell mateix, però en els seus somnis més exaltats l'hereu Pocapena es veia de president d'una Catalunya lliure, reinventada com a paradís fiscal amb moneda pròpia i, sobretot, secret bancari. Si hagués depès d'ell, el país no s'hauria deixat perdre Eurovegas.

Mentre s'entretenia amb aquestes elucubracions, la tata ja començava a roncar. I, de sobte, va comparèixer a la pèrgola la mare de l'hereu Elies, la matriarca Núria Pocapena, cantussejant Entre los trigales verdes i Sa mort de na Margalida, d'acord amb la versió de Maria del Mar Bonet i Martirio. Això volia dir que la matriarca Pocapena estava contenta. Quan va veure la sogra adormida i el fill que li vetllava el son, encara es va alegrar més:

-Fill meu, així m'agrada. Cuidar els ancians és un acte d'amor que ajuda a alinear els txakres i que ens posa en sintonia amb el Gran Animal Interior de l'Univers.

Elies Pocapena va respondre amb el seu millor somriure d'idiota i amb un afalac:

-Gràcies, mare. La tata s'ho mereix tot i més. Per cert, estàs molt guapa.

La matriarca Núria Pocapena va emetre un petit gemec de goig i una rialleta de conill:

-És que vinc de classe de ioga. Què diries que m'ha dit el mestre?

----------------------------

Un pare que es fa estimar (12)

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar la cançó 'Money', de Pink Floyd, de la 'playlist')

El mestre? -va preguntar Elies Pocapena, sense saber de què li parlava la mare. La seva neurona es concentrava en el document notarial que acabava de fer signar a l'àvia Mercè, que a cada instant roncava amb més força des de la seva chaise longue.

-Arinuhadithanta Raixmàninov -va precisar la matriarca, que mai aconseguia aprendre el nom de memòria-. El meu mestre de ioga, que no te'n recordes, fill?

-Oh, i tant! Arinkadanemov Raputathsatra, el gran guru -va fingir el fill, com si acabés de descobrir la penicil·lina.

-Això mateix. Doncs avui m'ha dit una cosa molt important. Molt.

-I què t'ha dit, estimada? -va irrompre de sobte una veu darrere d'ells. Era la del patriarca Feliu Pocapena, que venia francament impressionat de l'entrevista amb els membres del Grup d'Unificació i Replegament del Poble Sobirà (GURPS), i això que com a advocat i exdiputat es pensava que ho havia vist tot.

- M'ho dius a mi? -va preguntar Núria Pocapena, que no recordava que el seu marit l'hagués titllat d'"estimada" d'ençà que, quan festejaven, ella va accedir una nit a tenir-hi relacions prematrimonials.

-És clar que sí, estimada -va insistir Feliu. I, adreçant-se al fill-: Hola, estimat hereu, personificació del futur i perpetuador del llinatge d'aquesta casa.

Si els punxaven, ni a la mare ni al fill els haurien tret sang. La màxima i més recent mostra d'afecte que podien evocar de l'espòs i progenitor datava de vint anys enrere, quan Feliu Pocapena va patir un inici d'angina de pit, i, amb els ulls vidriosos, va cridar: "Que no veieu que estic fotut? Moveu-vos i truqueu a una ambulància, imbècils".

-I bé? Què t'ha dit el savi Akinkangengiskhan Rikhirakhastram, amor? -va tornar-hi.

I la matriarca Pocapena, superant l'estupor, va estirar l'esquena per respondre:

-Doncs que he assolit una comunió gairebé perfecta amb el meu ós formiguer interior i que estic preparada per col·laborar amb el futur Institut Nova Pangea, el gran projecte que el mestre Arrostramtherrok Rupithastra desenvolupa com a culminació de tota una vida dedicada a la investigació espiritual.

Feliu Pocapena va aconseguir dissimular una arcada, i, amb una gota de suor al front, es va tornar a dirigir al fill:

-Estimat hereu, parlant de projectes, com van els teus? Hi tinc dipositada tota la meva confiança.

-Però si l'altre dia te'n vaig parlar i vas dir que eren una collonada, papi -va contestar, abaixant els ulls.

Es notava una certa electricitat ambiental. El patriarca Feliu Pocapena es va adonar que li calia reaccionar de pressa. D'alguna casa del veïnat, arribaven els compassos del Money, de Pink Floyd.

--------------------------------------------

S'acosta una tempesta (13)

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar la cançó 'Clint Eastwood', d'Antònia Font, de la 'playlist')

Per què no entrem dins la sala d'estar? Aquí comença a fer massa calor -va improvisar el patriarca Feliu Pocapena, que intentava guanyar temps-. El cert era que el cel s'havia omplert de niguls allargassats i vermellosos, com cantaven els Antònia Font, i que començava a bufar un vent que presagiava tempesta.

-On aneu, canalla? -va remugar l'àvia Mercè, que es despertava de la seva migdiada com si tornés del regne dels morts.

El primer a reaccionar a la intromissió de la iaia va ser Feliu Pocapena, decidit a restablir ponts amb els membres de la família. O, més ben dit, a construir-los per primera vegada:

-Mamà! Com es troba? Ha descansat bé?

La dona el va mirar com si no l'hagués vist mai abans:

-Nen, no em vinguis amb bajanades -es va aclarir sorollosament la gola durant un quart d'hora, i després va afegir-: On és la ginebra que m'ha portat el gamarús de l'Elies?

Això va alarmar l'hereu Pocapena, que no tenia cap interès que els seus pares s'assabentessin del compromís financer que li havia fet signar a l'anciana. Guiat per l'habitual falta de llums, va impostar un riure miserable:

-Tata, quines ocurrències! Com pot dir això?

Era inútil: els ulls de la patriarca i la matriarca Pocapena ja s'havien posat damunt l'espectacular botella de ginebra Lobster's Premium edició especial, que estava aparcada en un costat de la chaise longue de l'anciana, mentre ella, balbucejant incoherències, la buscava amb un braç a les palpentes.

-Tu li has dut això a la iaia, idiota? -el patriarca Feliu Pocapena recuperava el to que habitualment solia gastar amb el seu descendent-. Que no saps que no li convé gens? -intentava dissimular a força de severitat el fet que ell mateix solia proporcionar-li a la vella tot l'alcohol que volia i un poc més, a veure si d'una vegada es moria i podia rebre'n l'herència.

-Fill, la ginebra destorba l'animal interior de la iaia -va afegir la matriarca Núria Pocapena-. Ella porta a dintre un ornitorinc, que són aus amb molt mal beure.

-Jo... -va tartamudejar l'hereu Elies-. Jo només vull la seva felicitat, i també la vostra... -va intentar iniciar un ploricó fals, però no se'n va sortir-. La veig sola, a la Tata, em preocupo per ella... -i a la fi va aconseguir almenys que li sortissin mocs pel nas.

Aleshores un gran vent va remoure el jardí i la pèrgola, es va enfosquir el cel com si de cop i volta s'hagués fet de nit i una veu fonda es va imposar:

-¿Per això em vaig fer matar a la trinxera, colla de babaus? A veure si espavileu! -va tronar el fantasma de l'avi Eudald Pocapena, que sempre s'apareixia quan menys falta feia a ningú.

-------------------------------------------

Ramon i Guifré (14)

I avui, més a més, enquesta sobre els Pocapena. Entra aquí i vota

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar la cançó 'La bién pagá', de Bebo & Cigala, de la 'playlist')

A la porta d'embarcament B-52 de l'aeroport del Prat, a punt d'agafar el vol cap a Palma amb només tres hores de retard (raonable, tractant-se d'un diumenge de juliol), Fàtima Pocapena, la germana gran i rareta de la família, reflexionava profundament sobre els últims esdeveniments. Aliena a les preocupacions i les expectatives de la resta de la família, només tenia pensaments per al tomb que havia fet la seva vida tot just feia dos dies, quan es va presentar, accelerat com sempre, l'historiador Norbert Bolós al seu despatx de directora del Museu de Relíquies de la Pàtria:

-Fàtima, no et pots ni imaginar què et porto -va anunciar, panteixant com si vingués de córrer una marató.

Acostumada que aquell penques li demanés cita per exposar-li els projectes més inopinats, gairebé sempre per proposar-li després una altra mena de cita per sopar, la directora Fàtima Pocapena es va limitar a aixecar una cella.

-Ja em tens ansiosa, Norbert -va murmurar, sense apartar la vista de la pantalla de l'ordinador, on consultava la web d'uns nous massatges tailandesos a l'Eixample de Barcelona.

Ell no es va arronsar. Ben al contrari, va aspirar tant d'aire que gairebé va deixar el despatx sense oxigen, va inflar molt el pit, va treure una capseta de dins la seva motxilla d'historiador alternatiu, la va dipositar damunt la taula, i, mentre l'obria, es va permetre de donar una ordre a la directora:

-Observa -va sil·labejar, solemne.

La Fàtima, estranyada per aquell to imperatiu, va dirigir la mirada a l'interior de la capseta, oberta davant seu. Hi havia un os mig rosegat i una pellofa que no se sabia ben bé què era, tots dos plens de formigues.

-Quin fàstic -va respondre-. Ja sé que aquest museu no té prestigi, però no tens un altre lloc on dur les restes del sopar d'ahir?

A Norbert Bolós, el front li perlejava de suor i els ulls li feien pampallugues.

-Però que no ho veus, Fàtima? És que no ho veus? -s'esgargamellava.

-Ja ho veig -va contestar ella-. Un os de rostit i una resta de carn d'olla. Enhorabona, Norbert, podràs fer croquetes.

I l'historiador, desesperat:

-No ho entens? Són Ramon Llull i Guifré el Pilós!

Fàtima Pocapena hauria trucat a seguretat, com a les pel·lícules, però el pressupost del museu no es podia permetre aquests luxes. Li tocava aguantar el xàfec:

-Hola, Guifré, hola, Ramon -va somriure.

-Fàtima, no te'n fotis -es va impacientar en Norbert-. És una història molt llarga, però el que tens al davant és una tíbia del beat Ramon i el cuir cabellut del comte Guifré, pares de la pàtria catalana!

Fàtima Pocapena va sentir un estremiment i va aixecar l'altra cella.

-------------

Grans expectatives (15)

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar la simfonia 'Il piu bel nome' , a la 'playlist')

Senyores i senyors, la companyia Podreixting anuncia la sortida del seu vol 1714 cap a Palma. Hi ha hagut un canvi de porta: en lloc de la B-52 hauran de passar per la X-75, que es troba en un punt que ningú sap on és, però que els assegurem que existeix. Els aconsellem que corrin perquè no tenim tot el dia i amb gran desconhort per part nostra encara els hauríem de deixar a terra, imbècils.

L'anunci de megafonia, locutat per una melosa veu femenina, va fer sortir Fàtima Pocapena de la seva prostració i la va obligar a espavilar-se. Després de més de cinc hores d'espera, només havia de recórrer tres quilòmetres i mig i tornar a passar un control de seguretat (tot això, en menys de cinc minuts) si no volia perdre el vol cap a Palma. Mentre pensava que pedalant en un velomar hauria arribat més aviat, es va posar en marxa.

No era fàcil: es tractava de córrer a tota velocitat arrossegant el llast de dues maletes, esquivant els repetits obstacles que suposaven les cues de passatgers igualment deixats que es presentaven aleatòriament al llarg de tot el recorregut, així com les senyores que havien decidit viatjar amb les seves mascotes, les venedores de perfum, els nens que jugaven a futbol i una parella de turistes que suplicaven que se'ls indiqués la sortida perquè feia quaranta-vuit hores que eren a la terminal i encara no sabien com arribar a plaça Catalunya. Per fortuna, Fàtima Pocapena ja se sabia les dreceres, així que es va ficar pel sistema de ventilació de l'aeroport i va aconseguir arribar a la porta X-75 segons abans que no tanquessin el vol.

-Vaja -va grunyir l'empleada de la companyia-. Em sembla que el vol ja està tancat.

Fàtima Pocapena també tenia experiència en psicologia aeroportuària:

- Sisplau -va suplicar-. Només sóc un insecte indigne i miserable, oh gran guardiana de les portes del cel.

Ja al seu seient, embotida entre un empresari obès i una noia que feia trepidar l'avió amb el volum del seu iPod, Fàtima Pocapena va alenar reconfortada. La senyora de la porta d'embarcament només li havia fotut un clatellot i una escopinada a la cara, es podia donar per satisfeta.

I el que era més important: després de les proves del carboni 14 i del dictamen d'Oriol Junqueras, s'havia certificat que les peces orgàniques aportades per l'historiador Norbert Bolós corresponien efectivament a Ramon Llull i a Guifré el Pilós. Després d'anys d'ostracisme, la trajectòria professional de Fàtima Pocapena estava a punt d'enlairar-se com el seu avió. Quan l'hi expliqués al seu marit Colau Arguimbau potser el convenceria perquè deixés la seva reclusió voluntària.

-----------------------

Una visita inesperada (16)

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar la cançó 'La mataré', de Loquillo y los Trogloditas, de la 'playlist')

L'àvia Mercè va consultar els resultats de l'enquesta dominical als lectors de l'ARA i de l'ARA Balears i va comprovar que milions de persones clamaven perquè li comprés un escalèxtric al seu nét, l'hereu Elies Pocapena, sota el pretext que al xaval, als seus trenta-cinc anys, li faltava carinyo.

-El que li falta a aquest pallús és intel·ligència i vergonya -va dictaminar, mentre s'empassava el darrer glop de la ginebra Lobster's premium especial.

De cop sobtat es va moure una ventada al seu voltant, que li va descambuixar el monyo. La cornucòpia que decorava la llar de foc es va desplaçar com si tingués vida pròpia, els llums es van encendre i apagar tres vegades, i la cara del rocker Loquillo es va aparèixer momentàniament a l'etiqueta de la botella de ginebra. Això volia dir que s'apareixia el fantasma del seu marit, l'Eudald, que com sempre estava d'un humor pèssim.

-Però dona -va xiular l'espectre, amb veu d'ultratomba-, que no veus que et prenen el pèl?

-Ai, Eudald -va respondre l'anciana-. ¿No tens una manera menys enfarfegosa de fer-te notar? En vida ja eres un remugaire, però d'ençà que ets mort no hi ha qui t'aguanti.

-L'Elies t'ha fotut cent vuitanta mil euros -es va limitar a informar la veu de l'altre món.

-Cent vuitanta mil euros? Però què dius? -es va escandalitzar l'àvia.

-Com ho sents. Esclar, amb els teus cent sis anys i com que et passes el dia borratxa ni t'adones del que et fan signar.

-Escolta, maco, a veure si ens entenem -es va enfadar ella-: borratxa puc ser-ho, però vella no. Parla per tu, que has passat molt més anys a l'altre barri que no pas en aquest, i que em vas deixar vídua i embarassada en plena guerra.

-Sí -va ulular l'ectoplasma-, però també t'ho vaig deixar tot ben arreglat. I ara vas tu i et fons la meva herència en aquest tocacampanes del nostre nét. Per tu faràs, Mercè, però que sàpigues que, per culpa teva, als llimbs tots s'enfoten de mi i em tracten de calçasses.

Hi va haver una altra regolfada d'aire i l'espectre va desaparèixer tan bruscament com havia arribat. L'àvia Mercè va quedar trasbalsada i confusa. Per refer-se, va cridar el Romualdo per ordenar-li que anés al colmado del poble a comprar-li una nova botella de Lobster's, encara que fos de la barata. Però el fàmul va comparèixer amb una altra novetat:

-Senyora, hi ha un cavaller a la porta que demana pel seu fill, el senyoret -"el senyoret" era com Romualdo es referia sempre al patriarca Feliu Pocapena.

-Ah, sí? -va preguntar la iaia-. I qui és, aquest cavaller?

-No ho sé -el Romualdo es va encongir d'espatlles-. S'ha anunciat com a president. President Pujol.

------------------

Vells companys de fatigues (17)

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar la cançó 'Antonio Vargas Heredia', de Manolo Escobar, de la 'playlist')

"Pocapena -va estossegar el president-, potser deu haver sentit vostè que tinc un petit pandemònium". El patriarca Feliu Pocapena s'havia avesat a trobar polítics dins la nevera, però no al natural i a la vora de la piscina. Per això encara no se'n podia avenir de l'aparició de Jordi Pujol, a qui havia trobat conversant animadament amb la seva mare, l'àvia Mercè Pocapena. A l'anciana, l'arribada del president li havia fet venir xerrera. Quan Feliu Pocapena va arribar, ella anava explicant anècdotes al polític, mentre consumia la botella de ginebra que li havia portat el Romualdo. Deia, l'àvia Mercè:

-Saps què, nano? -el nano era el president-. En realitat, em penso que jo ja et votava d'abans que naixessis. Pensa que tinc vint-i-dos anys més que tu.

-Perdó, em sap greu -repetia el president, com si recités un mantra.

-No pateixis. L'Eudald, el meu marit, que fa setanta-cinc anys que és mort, ja deia l'octubre del trenta-quatre que un dia vindries tu i faries carrera.

-Em sap greu; disculpes, socors -insistia, atribolat, el president.

Feliu Pocapena va decidir immediatament que el millor era treure el visitant del radi d'acció de la seva mare, abans que la conversa no es tornés més agra. El patriarca Pocapena i el patriarca Pujol es coneixien dels vells temps, quan el primer va ser diputat silent d'un grup parlamentari que en teoria feia oposició al segon. Després de les sessions al Parc de la Ciutadella, solien trobar-se en uns sopars en què tots els comensals cantavenL'emigrant i exaltaven les belleses dels paisatges pirinencs, sense descuidar-se de convidar-hi sovint algun poeta i algun banquer, per compensar. I ara, mentre tothom es preguntava on era, el president Pujol es trobava en cos i ànima dins la sala d'estar de la residència d'estiu dels Pocapena. Una geneta dissecada que decorava un prestatge del moble menjador semblava que els vigilés. El president prosseguia:

-Pocapena, entre el pare i els nens m'han fotut, no sé si saps de què et parlo.

-Ja ho pots ben dir, president -va sospirar Feliu Pocapena, pensant en el fantasma del seu pare Eudald i en les activitats financeres, no menys fantasmagòriques, del seu fill Elies.

-Però saps què passa, Pocapena? -va inquirir el president, que anava caminant en cercles entorn de la taula del menjador-. Que si jo parlés, n'hi hauria molts a qui els cauria el clavell de la boca, com deia el Manolo Escobar. Que els xarnegos també diuen coses importants, eh.

El patriarca Feliu Pocapena va empal·lidir en sentir això. Per primera vegada en la seva vida, va formular una pregunta sincera:

-En què et puc ajudar, president?

---------------------

Projectes de futur (18)

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar la cançó 'Being Boring', dels Pet Shop Boys, de la 'playlist')

Mentre, a la sala d'estar, Feliu Pocapena deliberava estratègies de simulació amb el president Pujol, i mentre sota la pèrgola l'àvia Mercè obria una altra botella de ginebra, la matriarca Núria Pocapena, estirada damunt d'un tatami, efectuava els seus exercicis diaris de diafragma. El seu mestre, Arondhatitur Rupijakhamathi (o com és digués), li havia explicat que d'aquesta manera intensificaria la comunicació amb el seu ós formiguer interior. Estava a punt de notar-ne els bigotis quan va irrompre dins l'estudi la seva filla Marta, que, com a bona filla segona, no estava ni massa ben vista ni massa mal vista per la comunitat familiar. Es tenia constància de la seva existència, i amb això n'hi havia prou.

-Mare! -va exclamar la Marta, que als seus quaranta-dos anys acumulava sis divorcis i havia decidit no confiar mai més en cap home-. Com m'alegra veure que et prens seriosament el camí de l'equilibri del teu karma.

A pesar que la matriarca Pocapena no tenia excessiva simpatia per cap de les seves criatures, havia d'admetre que amb la Marta s'hi sentia especialment còmoda perquè totes dues s'avorrien de la vida com en aquella cançó dels Pet Shop Boys. Va respondre:

-Oh, estic fent els exercicis que m'ha recomanat el mestre Arinthapur Rostitdegalldhindi per tal de graduar la intensitat de la llum que emet el meu tercer ull.

-Que bé, mare -va somriure la Marta-. Jo també estic molt contenta perquè a la NPA hem decidit finalment passar a l'acció.

-NPA? -va preguntar la mare, que sincerament no recordava de què li parlava la Marta.

-Mami, el moviment Nosaltres Pixem Assegudes, del qual sóc vocal de la junta directiva, com saps.

-Ai, sí -va dissimular la matriarca-. Disculpa, nena. I dius que heu decidit passar a l'acció?

-Sí! -va exclamar la filla, entusiasmada-. Hem decidit engegar una campanya per redimir els homes de la seva condició de masclistes, opressors, fal·lòcrates, violents i recalcitrants. Per quatre vots a tres, hem arribat a la conclusió que no és que siguin així expressament sinó que és a causa del seu inferior estadi evolutiu. Necessiten reeducació, i amb aquest objectiu farem una campanya.

-Una campanya? -va tornar a preguntar la matriarca Pocapena, mentre pensava en el compromís que havia adquirit amb el projecte de l'institut Nova Pangea, dirigit pel mestre Arindramath Rajoyphodrith.

-Sí -va corroborar la filla-. El lema de la campanya serà "Allibera't de la testosterona", i consistirà en una oferta per sotmetre els homes a castracions químiques voluntàries. Així es podran alliberar de la seva agressivitat innata. Ara bé, per descomptat, caldrà finançament.

--------------

Amor i pàtria (19)

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar la cançó 'Pie Jesu (Rèquiem)', de Gabriel Fauré, de la 'playlist')

Fàtima Pocapena havia abandonat l’autopista de Palma a Llucmajor i s’havia incorporat a la carretera que, passant per la vila de Campos, arribava fins a Santanyí, que era el lloc on l’esperava el seu marit, Colau Arguimbau. A 38 graus de temperatura, i amb una humitat del 87%, es podia dir que a la zona sud de Mallorca hi feia un temps ideal per a l’esplai estiuenc. Fàtima Pocapena no havia arribat a entendre mai per què hi havia arreu del món tanta gent que es delia per sofrir la canícula illenca, però el cert era que, amb el seu cotxe de lloguer, havia hagut d’esquivar llargs i frondosos taps de trànsit per sortir de l’àrea metropolitana i ingressar a les carreteres secundàries de la Part Forana, que l’actual govern illenc havia decidit anomenar foravila, eufemisme de la bonica expressió castellana paletos.

De fet, mentre conduïa, a Fàtima Pocapena li cridava l’atenció la proliferació, a les carreteres mallorquines, de polítics locals que s’estaven a les voreres exhibint les cuixes, com solien fer en altres indrets certes senyoretes de vida llicenciosa. No entenia que es tractava de polítics illencs de segona fila, que s’havien de conformar amb la prostitució a falta d’un bon ingrés a presidi, destí natural dels dirigents mallorquins d’una certa categoria. Ara es topava un expresident del Parlament, ara un exalcalde o una exalcadessa en actiu, ara un regidor, ara una consellera. Tots lluïen llenceria més o menys obscena i oferien els seus serveis amb un gran luxe de detalls pornogràfics. Òbviament, aquesta mena de distraccions no ajudaven gens a una conducció segura i responsable.

Però, tot i així, Fàtima Pocapena va aconseguir no desviar-se de la seva ruta, que era la que l’havia de dur fins al paller d’una possessió de Santanyí dins la qual feia vint anys que es refugiava el seu estimat Colau Arguimbau, que d’aquesta manera s’havia convertit en un referent per a tots els illencs que no acceptaven els atropellaments de la casta política local contra la llengua, la cultura i el territori. Va aparcar vora el paller, es va acostar a la porta i va cridar:

-Cucú? Amoret, sóc jo!

-Tot sigui pel país i per les generacions futures -va respondre una veu gutural i resignada.

El paller estava en penombra. Fàtima Pocapena va entrar a poc a poc:

-Amor, tinc una gran notícia que vull comunicar-te.

-Ens volen exterminar, però tinc tot un poble al darrere- va exclamar Colau Arguimbau.

-Amor -va insistir Fàtima Pocapena-, he localitzat les restes de Ramon Llull i de Guifré el Pilós.

-Dos traïdors a la causa dels Països Catalans lliures i socialistes -va sentenciar ell.

-----------------

Vora un pal de paller (20)

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar la cançó 'Just like heaven', de The Cure, de la 'playlist')

Però amor, en temps de Ramon Llull i de Guifré el Pilós encara no s'havia inventat el socialisme -va objectar Fàtima Pocapena al seu marit, Colau Arguimbau-. És més, em penso que en Fuster encara no havia parlat dels Països Catalans...

Colau Arguimbau es va treure una paparra de dins la seva patriarcal barba de vint anys d'antiguitat i es va remoure d'una banda a l'altra del jaç que ocupava dins el seu paller:

-I tu et dius esposa meva, malanada? -va tronar-. Els Països Catalans lliures i socialistes són anteriors a qualsevol moment històric!

Fàtima Pocapena es va avergonyir per la seva feblesa i va provar de reorientar la conversa:

-T'he dut carquinyolis, estimat.

Colau Arguimbau va engrapar la bossa de paper que ella li oferia, que duia la marca de Ca l'Escribà de Barcelona, i va començar a cruspir-se els carquinyolis de tres en tres.

-Són gustosos -va dictaminar-. Però tenen el regust corrosiu del capitalisme salvatge. Mentre no arribin carquinyolis com aquests a la franja de Gaza, tots hauríem de viure avergonyits -i se'n va fotre una altra grapada.

-Jo només volia explicar-te que estic molt contenta -va respondre Fàtima Pocapena-. Hem localitzat restes autentificades de Ramon Llull i de Guifré el Pilós, i això donarà força al Museu de Relíquies de la Pàtria. Si les coses van com em penso, potser tu i jo...

Colau Arguimbau, amb la boca plena de carquinyolis, la va interrompre:

-Aquest museu que dirigeixes no és més que una prebenda indigna que vares obtenir a través de les no menys indignes influències de ton pare.

Fàtima Pocapena es desesperava:

-Però que no penses sortir mai d'aquest paller? No veus que això que fas no serveix per a res?

Després de vint anys de matrimoni no consumat, Colau Arguimbau es va mirar la seva muller com si fos la primera vegada que la veia:

-No sé a què et refereixes, dona. La meva protesta, com t'he dit mil vegades, és imprescindible per a la nostra dignitat com a país. I, a més, com a la cançó aquella de quan érem joves, aquí em trobo just com si fos al cel -les puces i els polls botaven alegrement entorn de la seva cabellera.

-Però encara no hem trobat temps de conviure com un matrimoni -va protestar ella-. Podríem ser feliços...

-Jo us donaré felicitat! -va exclamar, darrere seu, una veu inesperada però coneguda.

Tant Fàtima Pocapena com Colau Arguimbau es van sorprendre de debò quan van adreçar els ulls cap a la porta del paller i hi van descobrir una figura que corresponia a la del president Jaume Matas.

-No em mireu amb aquesta cara, m'han concedit el tercer grau i tinc uns dies lliures. Em penso que us puc ajudar.

------------------

Pare i fill (21)

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar la cançó 'Men of good fortune', de Lour Reed, de la 'playlist')

El patriarca Feliu Pocapena, amb una excusa de feina, havia abandonat la casa d'estiueig del Maresme i s'havia desplaçat per un dia al pis familiar de l'Eixample Dret de Barcelona. Allà, d'amagat de tothom, havia citat el seu fill Elies.

-Passa, fill meu, líder innat del país.

A l'hereu Pocapena li venia de nou ser rebut amb tanta facúndia al domicili paternal, i encara es va sorprendre més quan son pare li va oferir un cigar Romeo y Julieta Wide Churchill, amb anell fet a mà, dels que el patriarca Pocapena es feia portar des de l'Havana d'ençà que una vegada hi va viatjar com a membre d'una comissió del Parlament. Sobretot, perquè l'hereu Elies Pocapena no fumava i, de fet, detestava l'olor de tabac.

-Pare, que et trobes bé?

-No m'havia trobat mai millor en la meva vida -va replicar Feliu Pocapena-. No tots els pares poden presumir de tenir un fill tan intel·ligent com tu, capaç d'afrontar els reptes que ens plantegen els nous temps amb una actitud propositiva i de lideratge.

-Pare, sisplau, deixa de dir poca-soltades -la solitària neurona que posseïa el cervell d'Elies Pocapena li havia permès adonar-se que el seu progenitor intentava ensarronar-lo-. Digues, què vols de mi?

Feliu Pocapena esperava aquell moment. Li va prendre al fill el cigar de les mans, el va encendre, va fer dues pipades ufanoses, va fer girar una bola del món que tenia a un cantó de la taula del despatx, es va eixugar una llàgrima falsa i finalment va respondre:

-Vull cent vuitanta mil euros. Només això, fill.

Es va produir dins el despatx una suspensió temporal, després de la qual Elies Pocapena va tenir un atac de riure histèric i, entre espasme i espasme, va aconseguir articular unes paraules:

-Cent vuitanta mil euros? I d'on vols que els tregui, pare?

-No ho sé -el patriarca va arrufar les celles mentre aspirava el fum del cigar-. Tinc entès que l'àvia Mercè t'ha signat un document per una quantitat força semblant.

L'hereu Pocapena va empal·lidir: el seu pare no era tan ruc com sempre li havia semblat. L'havia enxampat i no tenia manera de defensar-se.

-Com ho saps, això? -va preguntar.

-Oh, no té importància -va dissimular el patriarca-. L'àvia m'ho va explicar ahir, després que el president Pujol ens visités a la casa del Maresme. Només em va costar una botella de ginebra.

-Vatualolla! -es va lamentar l'hereu Pocapena, mentre començava a arrencar-se els cabells del cap.

-No t'ho prenguis així, fill -va observar el patriarca Feliu, mentre exhalava un anell de fum-. Els del GURPS em fan xantatge a mi, i jo ara et faig xantatge a tu. No passa res. Col·laborarem com a homes de bona fortuna.

------------------

Dos trens a la deriva (22)

GURPS? I això què és? -va preguntar l’hereu Elies Pocapena, amb la closca plena de clapes pels grapats de cabells que s’acabava d’arrencar.

-No ho sé ben bé -es va explicar el patriarca Feliu-. Són les sigles d’uns que es fan dir Grup d’Unificació i Replegament del Poble Sobirà. Tenen una mala bava considerable i saben... Bé, saben...

El patriarca va empassar saliva i no sabia com continuar.

-Saben? Què saben, pare? -el va interrogar l’hereu Elies.

-Bé... -va titubejar Feliu-. Tinc uns calerons dipositats a Suïssa, en una sicav constituïda amb vells amics de la meva època de parlamentari. Hi ha una mica de tot: convergents, socialistes, peperos, comunistes... Ja se sap, compartíem moltes hores d’avorriment als escons i el roce acaba fent el carinyo.

-Diners a Suïssa?! -va exclamar l’hereu Elies, a qui de sobte li van tornar a brotar els cabells que s’havia arrabassat-. I de quina quantitat parlem, estimat pare?

-El que vaig poder esgratinyar, estimat fill -va informar el patriarca-. Res, dos-cents cinquanta mil eurets de no res. Una comissioneta per aquí, un contracte per allà...

Una ombra de tristesa va enfosquir el rostre d’Elies Pocapena:

-Amb perdó, pare, però quina misèria. No vares poder estirar més?

-Em sap greu. Jo només era un diputat ras, mediocre i gandul. Procurava assistir tan poc com podia a les sessions parlamentàries, a les reunions de l’executiva i als partits del Barça, que era on es feien els negocis forts.

-I ara aquests del GURPS et reclamen l’impost revolucionari -va resumir Elies Pocapena.

-Exacte -va corroborar el patriarca-. Cent vuitanta sobre dos-cent cinquanta mil, una barbaritat. Però si no ho faig, em denunciaran a Hisenda i a la premsa. Seria un escàndol. A més, tenen un goril·la que es diu Josep Carner i que tragina un bat de beisbol que fa venir esgarrifances.

-Déu n’hi do.

-Això no és tot -va continuar el patriarca Feliu-. Gràcies a ells, m’he assabentat que la teva mare té un milió a la Banca Vaticana.

-Un milió? Això ja comença a ser interessant! -es va alegrar l’hereu Elies.

-I tant -va assentir Feliu Pocapena. I en to de confidència, va afegir-: Escolta, fill, aquesta és la situació: tu li has pres cent vuitanta mil euros a l’àvia i a mi em sotmeten a una extorsió per la mateixa quantitat. Tu tens un pla per fabricar moneda falsa i la teva mare té un milió al Vaticà d’amagat de la família.

-Crec que t’entenc, pare -va somriure Elies Pocapena-. El que ens cal és estafar la mama.

-Exacte -Feliu Pocapena va posar la mà a l’espatlla del seu fill-. Però anem amb compte; pensa que tu ets gairebé tan curt com jo, o més i tot.

------------------

Picant les portes del cel (23)

“Em sembla que tinc la matriarca Pocapena ben ensarronada”. Qui afirmava tal cosa era Artemi Rupestre, suposat professor de ioga presumptament arribat de les excolònies índies angleses, també conegut com a Arundatrhihaixtur Ratsthapower, Arinxeringadhesèrum Revinguth, Arrhandetherram Requaranthadhimonis i tota una llarga rastellera de pseudònims i/o heterònims que li havien donat fama entre certes burgeses catalanes sexagenàries o septuagenàries.

-Ben ensarronada, la tinc -va repetir el guru, mentre s’acabava d’eixugar el maquillatge que li donava l’aparença d’haver nascut a Darjeeling-. A canvi de mantenir una bona connexió amb el seu animal interior, que és el que jo li garanteixo, està disposada a fer el que calgui per finançar l’Institut Nova Pangea. I em consta, perquè m’ho va confessar durant una sessió d’hipnosi, que disposa d’un milió d’euros dipositats a la Banca Vaticana, dels quals ningú, tret de nosaltres, no sap res. Ni tan sols el seu marit.

-Bona feina, Artemi -va concedir l’interlocutor del fals professor de ioga-. Al final haurem d’admetre que ets un dels agents més eficaços del GURPS, i això que al començament la majoria no donaven ni un cèntim per tu.

Qui havia dit aquestes paraules era el líder del Grup d’Unificació i Replegament del Poble Sobirà (GURPS), que era el més esquifit dels tres que havien sotmès a xantatge el patriarca Feliu Pocapena, i que es feia dir Enric Prat de la Riba. Anava acompanyat del seu inseparable goril·la, Josep Carner, armat amb el seu no menys inseparable bat de beisbol.

-Bona feina -va repetir l’escarransit Prat de la Rina-. Digues, creus que podràs arrencar-li a la matriarca Núria Pocapena el milió sencer? Pensa que es tracta d’un petit donatiu a favor de la causa nacional.

-Faré el que bonament pugui, estimat líder -va contestar el guru, abaixant els ulls-. Penseu que l’entorn dels Pocapena és complicat: hi ha el pare, les dues germanes, l’hereu, l’àvia... Fins i tot l’avi, que fa gairebé vuitanta anys que és mort i que es materialitza de tant en tant en forma de fantasma.

Josep Carner va palpar el seu bat de beisbol just abans que Enric Prat de la Riba digués:

-Tu espavila, Artemi, que no tenim tot el temps del món. ¿O és que potser et ve de gust que passem a fer una visita a la teva acadèmia d’espiritualitat?

A l’Artemi Arrandetherraguth de sobte li va començar a tremolar la veu:

-Faré el que vosaltres em digueu; no me’n faltaria d’altra.

-Molt bé -va somriure Enric Prat de la Riba, referendat pel bat de beisbol de Josep Carner-. La matriarca Núria Pocapena i el seu milió d’euros són cosa teva; confiem en tu.

-----------------

Mare i filla (24)

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar 'Boletaires', de Jaume Sisa, a la 'playlist')

Marta Pocapena, la filla hipster de la família, es va aixecar del llit a les sis del matí i va sortir cap al pati de la casa de l’Empordà disposada a saludar el sol des de la piscina, tal com havia llegit que es fa a l’illa grega de Santorí a l’article del Xavi Coral d’ahir mateix. Naturalment, Marta Pocapena feia les seves ablucions en estrictes pilotes. Necessitava sentir el primer raig de sol damunt de cadascun dels racons de la seva pell, com sempre havien predicat des del moviment NPA (Nosaltres Pixem Assegudes).

-Rei sol, posseeix-me -va mussitar Marta Pocapena, ja des de dins de l’aigua clorada, després d’abandonar la camisa de dormir a la vora de la piscina i mirant fixament cap a la claror que començava a despuntar darrere de les muntanyes.

Tal vegada el rei sol li hauria fet cas si no hagués estat que Marta Pocapena mai no havia estat de llevar-se d’hora i es va adormir dins la piscina; això sí, amb les cames exageradament obertes. Però ni el sol ni una breu tronada d’aquelles que dispensava aquell estiu intermitent van tenir prou poder per despertar-la. Va haver de fer-ho la seva mare, la matriarca Núria Pocapena, estirant-la per una espatlla i esquitxant-la amb aigua a la cara:

-Nena, què fas aquí amb aquesta pinta? -la va reconvenir-. Sort que el teu pare és a Barcelona, perquè si t’arriba a veure així...!

La Marta intentava obrir els ulls:

-Mare... -la Marta intentava debades acabar d’obrir els ulls-. Només volia saludar el sol. Vull ser mare, però no del fill de cap home, aquests opressors que han condemnat secularment la nostra condició de dones. He pensat (gràcies a Xavi Coral, un periodista així com cal) que em podria fer fertilitzar pel rei sol, a fi de parir un príncep o una princesa fets de llum.

La matriarca Núria Pocapena es va entendrir:

-És una magnífica idea, filla meva. Tinc tantes ganes de ser àvia... -i una llàgrima furtiva no li va caure damunt l’arena, com va vaticinar en Peret, sinó damunt l’escaleta metàl·lica de la piscina-. I què hi ha millor que ser àvia d’un descendent del sol?

-Oi que sí, mama? -va somicar Marta Pocapena, mentre intentava, a pesar de la seva nuesa, adoptar un posat més presentable.

-Saps què farem? -va prorrompre la matriarca Núria, exultant-. Crec que ha arribat l’hora que et presenti el meu mestre Arrumdathrim Rammaphadda, el meu guia espiritual. Ell t’ajudarà a netejar el teu cos com un boscater neteja la terra, a la recerca de bolets, i et prepararà per infantar una criatura de llum.

Mare i filla es van fondre en una abraçada aigualida, inconscients dels múltiples xantatges que es preparaven contra elles.

-----------------

El fantasma de l’avi torna al rescat (25)

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar la cançó 'Can't get you out of my head', de Kylie Minogue, de la 'playlist')

Mercè, que et trobes bé? -va udolar una veu gutural, que escampava fred només d'escoltar-la, tot i els trenta-dos graus que es registraven vora la piscina dels Pocapena a l'Empordà.

-Ai, Eudald, que no pots aparèixer d'una altra manera? Em fas venir esgarrifances -l'àvia Pocapena no s'havia acostumat mai a les formes sempre un pèl brusques que tenia el seu difunt marit a l'hora de fer el paper de fantasma.

-Filla, què vols que te digui -va respondre l'espectre, amb la seva veu d'ultratomba-. Ja saps que els rojos, en el millor dels casos, estem condemnats al purgatori: ja hi feia fred quan va arribar, però d'ençà que Joan Pau II va dir que el purgatori no existia, hi fot una rasca que pela.

-Ara no comencis a ficar-te amb el papa de Roma, que sempre estàs igual -va remugar Mercè Pocapena, mentre localitzava la botella de ginebra Lobster's que tenia guardada dins la farmaciola de la piscina i començava a desprecintar-la.

-I tu, molta educació republicana, però sempre seràs una beata de poble -es va emprenyar l'espectre, que va fer moure les gandules de la vora de la piscina.

-Eudald, fes el favor de no muntar el numeret del poltergeist -l'àvia Mercè va intentar asserenar els ànims-. Tot això són mals exemples que has agafat de pel·lícules que quan tu i jo ens vàrem casar no existien ni en somnis.

El fantasma es va avergonyir.

-Tens raó, Mercè -va admetre l'Eudald-. Però saps què passa? D'ençà que em van fotre aquell tret que em va enviar a l'altre barri, que no puc treure't del meu pensament.

-Paparrutxes -va refusar la iaia-. Això també ho has tret d'alguna cançó que no eren les del nostre temps.

L'espectre no va poder evitar pensar en un videoclip de Kylie Minogue, però no era qüestió de quedar malament.

-Mercè, vinc de l'altre món (que no et pensis que és fàcil) per avisar-te una altra vegada que et volen fer la punyeta. L'inútil del nostre fill Feliu i l'idiota del nostre nét Elies, concretament.

-Això ja m'ho havies dit, ets un plom -va replicar l'àvia Mercè, engolint mitja botella de ginebra-. Però, què em suggereixes que faci? Tinc cent sis anys i tu només ets un ectoplasma. No tinc ningú (ningú de carn i ossos, no t'ofenguis) que em faci costat. Què puc fer? Jo només vull arribar als cent onze anys per cobrar la pensió vitalícia de La Caixa. 111, l'edat en què tot comença -va somriure, repetint l'eslògan que s'havia convertit en l'únic objectiu de la seva vida.

-Mercè -va dir la veu paranormal-. Mercè. No tinc cap dubte que arribaràs als cent onze, encara que sigui per tossuda. Però si vols fer-ho tranquil·la, sisplau, escolta'm. Tinc un pla.

--------------

L’inici d’una estratègia (26)

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar la cançó 'Bad, bad Leroy Brown', de Frank Sinatra, de la 'playlist')

Després de la reunió a Barcelona amb el seu fill Elies, i d’acord amb la votació d’aquesta setmana dels lectors, el patriarca Feliu Pocapena va convocar una partida de dòmino al casino del seu poble d’estiueig empordanès. Hi van acudir el fabricant Jaume Deunhidó, el notari Pere Jaquehisom, la fiscal Esperança Segonselpreu i el farmacèutic Amadeu Niunacosanilaltra, propietari d’un laboratori especialitzat contra la disfunció erèctil. Havien dinat un arròs amb espardenyes (“un arròs de notari”, bromejava Pere Jaquehisom, amb la seguretat que no seria ell qui pagàs la minuta) i havia arribat el moment de la sobretaula. L’amfitrió, no cal dir-ho, era el patriarca Pocapena, disposat a jugar-se vuit-cents euros en un àpat a canvi d’un cert suport jurídic i empresarial en la seva pròxima -i probablement última- escomesa. No havia volgut que a la reunió s’hi afegís el seu fill, l’hereu Elies Pocapena, perquè encara el trobava massa tendre per tractar amb segons quina mena de depredadors.

-Ve de gust una partideta, com als vells temps? -va suggerir en Feliu Pocapena.

-Als vells temps no fèiem partidetes, sinó partidassos! -va exclamar el fabricant Jaume Deunhidó, amb una riallada envoltada de fum de Robusto núm. 5 després de clavar un cop a l’espatlla del farmacèutic Niunacosanilaltra. I va continuar preguntant:

-Què et passa, Pocapena? -el to era imperatiu-. No ens havies reunit a tots des de feia vint-i-cinc anys. T’ho resumiré en tres preguntes fàcils: quin problema tens, en què et podem ajudar i quina tallada ens n’emportarem?

El fabricant Deunhidó sempre havia destacat per la seva capacitat de síntesi. El patriarca Pocapena es va adonar que calia anar directe al gra:

-Tres respostes, Jaume -va dir, consirós però digne-. Primera, em fan xantatge. Segona, cadascun de vosaltres pot ajudar-me si mou els fils que li corresponen. Tercera, us ofereixo el tres per cent.

Va intervenir la fiscal Esperança Segonselpreu:

-Les dues primeres premisses són ben certes, Feliu. És a dir, tens un problema i necessites un cop de mà legal i empresarial, com a mínim...

-...però saps tan bé com nosaltres que això del tres per cent fa temps que va passar de moda -va afegir el notari Jaquehisom-. El president Maragall ha quedat enrere.

-I això, què vol dir? -va preguntar el patriarca Feliu Pocapena, amb una gota de suor al front.

-Home, que t’has de posar al dia -va dir una veu coneguda-. Accepteu un altre jugador al dòmino?

A tots, menys al patriarca Pocapena, els va venir de nou quan varen veure que el nouvingut a la partida era l’exhonorable Jordi Pujol.

--------------

Una arenga presidencial (27)

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar la cançó 'La terra és plana', de Quimi Portet, de la 'playlist')

El fabricant Jaume Deunhidó, el notari Pere Jaquehisom, la fiscal Esperança Segonselpreu i el farmacèutic Amadeu Niunacosanilaltra varen abandonar els seus seients i es van posar dempeus en presència de Jordi Pujol, que caminava al voltant de la seva taula de dòmino com un caçador a l’espera de la presa.

-President -va trencar el silenci la fiscal Segonselpreu-, és un honor tenir-te amb nosaltres.

-Bé, exactament un honor, ja no ho és -va apuntar el notari Pere Jaquehisom-. La veritat és que fa uns dies que la teva figura s’ha com desmillorat, president. Però vaja, ens alegrem de veure’ns. O no. O sí -el notari s’havia ficat de peus dins l’esbarzer i no sabia com sortir-ne.

-No t’ho prenguis malament, president, però ara només faltaria que compareguessin els periodistes i ens fessin una foto amb tu -va afegir el farmacèutic Amadeu Niunacosanilaltra, que durant els vint-i-tres anys d’hegemonia pujolista hauria estat capaç de vendre els seus fills a bocins, a canvi d’una foto amb el gran líder.

-Bé, si et ve de gust un cigaló, president... -el patriarca Feliu Pocapena va intentar debades rebaixar una mica la tensió ambiental.

-Calleu!!! -va ordenar el president, enèrgic com en els millors temps-. Voleu fer el favor de callar? I tanqueu aquella porta, mecaguncony!!

Gairebé quaranta anys de llepaculisme van recórrer les espines dorsals dels reunits a la taula. Tots varen fer una reverència simultània, i la fiscal Segonselpreu va ser l’única que va tenir reflexos per acostar-se a la porta i tancar-la, abans no s’hi colessin Albert Rivera, Màrius Carol o fins i tot Joan Barril, convidant tothom a puros.

El president no estava de bon humor:

-Pocapena, ja li vaig dir que està vostè ficat en un senyor embolic -va mastegar les paraules.

-Teniu raó, president -va assentir, tremolós, el patriarca Feliu Pocapena-. Però si m’ho permeteu, no sembla que vós estigueu tampoc en el vostre millor moment.

-Que calleu!! -va insistir el president, i el crit va fer tremolar la barra del casino, sota la qual feia estona que s’amagava el cambrer-. Del primer a l’últim, tots els aquí presents sou una colla de pallussos que, si heu alçat un gat per la cua, ha estat perquè jo us vaig ensenyar on tenia la cua el gat. La Terra és plana?

-Sí, president -varen assentir a l’uníson el patriarca Feliu Pocapena, el fabricant Jaume Deunhidó, el notari Pere Jaquehisom, la fiscal Esperança Segonselpreu i el farmacèutic Amadeu Niunacosanilaltra.

-Molt bé -va remugar Jordi Pujol, sense deixar de fer voltes a la taula de dòmino-. Em sembla, doncs, que estem condemnats a entendre’ns. Com als vells temps.

--------------

Una trucada decisiva (28)

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar les 'Variacions Golberg' de Bach, de la 'playlist')

Una vegada més, l’entrevista de Fàtima Pocapena amb el seu marit Colau Arguimbau havia acabat en fracàs. N’Arguimbau considerava que els presumptes èxits obtinguts per la seva esposa, després d’haver incorporat al Museu de Relíquies de la Pàtria una tíbia de Ramon Llull i el cuir cabellut de Guifré el Pilós, eren una falsificació pura i simple de la història de la nació catalana. No se’n refiava, en Colau Arguimbau, ni dels historiadors ni dels poetes, que no feien més que embullar la troca i retardar el moment culminant de l’alliberament dels Països Catalans lliures i socialistes. Per això, també, feia vint anys que vivia reclòs al seu paller de Santanyí, mig a les fosques i envoltat de cagallons de rata. Calia que algú com ell continués donant exemple al país.

-No m’ho crec -va ser el succint comentari amb el qual Colau Arguimbau va corroborar una irresoluble divisió de parers amb la seva dona.

Fàtima Pocapena es va engolir les llàgrimes i va sortir del paller abans que el seu disgust fos massa evident. Va deixar enrere el marit, va conduir fins a Campos, va entrar a la pastisseria de can Pomar i va demanar un cafè amb llet amb una coca bamba, que era el que prenia sempre que necessitava ofegar d’alguna manera les penes que li procurava l’heroi del seu home.

Quan ja s’acabava les últimes engrunes de la coca bamba, va tenir una idea. Va buscar un nom a la llista de contactes del seu mòbil de feina: Norbert Bolós, historiador.

-Sí? -va contestar de seguida la veu embarbussada d’en Bolós, que feia noranta-sis hores que s’estava al costat del telèfon, esperant la trucada de Fàtima Pocapena.

-Tenies raó -es va limitar a constatar ella-. Es tracta de Ramon Llull i de Guifré el Pilós. Ets un crac de la historiografia alternativa, Norbert. Compta amb la cobertura del Museu de Relíquies de la Pàtria, reunim-nos aviat per definir l’estratègia de comunicació.

Norbert Bolós no es podia creure el que estava sentint. Va deixar fins i tot de banda el Kinder Bueno que tenia a punt per sopar:

-Fàtima, sabia que podia comptar amb tu! -l’emoció li omplia la veu de mocs-. Recordes que et vaig comentar que sospitava que els Rolling Stones en realitat són de Gavà? Em penso que tinc les proves per demostrar-ho.

-No ens desviem de la qüestió que ens ocupa -va respondre Fàtima Pocapena, seriosa-. Parlem d’en Ramon i d’en Guifré. Em penso que tant tu com jo tenim molt a guanyar.

-Fet! -va exclamar Norbert Bolós. I, per milionèsima vegada, va preguntar-: T’agradaria que sopéssim junts, Fàtima?

-I tant -va respondre ella, empassant-se un principi de nàusea.

----------------

S’estrenyen els cercles (29)

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar 'Purlple Rain' de Prince, de la 'playlist')

Després de la reunió amb el seu fill Elies a Barcelona, i de la partideta de dòmino amb el fabricant Jaume Deunhidó, el notari Pere Jaquehisom, la fiscal Esperança Segonselpreu i el farmacèutic Amadeu Niunacosanilaltra, amanida amb la presència inesperada de l’exhonorable Jordi Pujol i les seves idees d’emergència per sortir de situacions podrides, el patriarca Feliu Pocapena intentava posar en ordre els seus pensaments. El problema era que havia arribat el dilluns, i com cada dilluns, sabia que es podia trobar amb alguna sorpresa desagradable a l’interior de la seva nevera de la casa de l’Empordà. Avui no havia de ser cap excepció: quan va obrir la porta de l’electrodomèstic va descobrir l’espigada presència d’Arundhantristh Romandrhastyam, o com es digués el professor de ioga de la seva dona, la matriarca Núria Pocapena. El guru s’havia entaforat al calaix del peix, entre unes sardinetes que Feliu Pocapena havia comprat el diumenge per fer-les a la brasa i un paquet d’arengades de procedència incerta.

-Vaja -va dir, flegmàtic, el patriarca Feliu Pocapena-. Espero que no estigui gaire incòmode. Que potser venia a veure la meva senyora?

Arinthadedhrap Rhuntamhizepam es va desplegar lentament i es va incorporar amb tanta dignitat com li va ser possible, més aviat poca. Va contestar:

-En part sí, senyor Pocapena. Però tampoc no em va malament poder intercanviar unes paraules amb vostè. Ha de saber que en realitat no em dic Arrhosdepilau Rhostrepàl·lid, com tothom es pensa, i que tampoc sóc indi ni he viscut mai a cap centre espiritual de Londres. Em dic Artemi i sóc d’Olot.

-Interessant -va concedir el patriarca Feliu Pocapena.

-En efecte. I a més li interessarà saber que sóc un agent secret del GURPS, Grup...

-...d’Unificació i Replegament del Poble Sobirà -va completar Feliu, amb resignació-. No sé per què, no em sorprèn. Permeti’m que li digui que, per ser un agent secret, la discreció no sembla el seu punt fort.

-Oh, és que amb aquesta calor, dins el calaix del peix és on millor s’està -va observar distretament el professor de ioga-. En fi, els meus col·legues del GURPS ja van venir a visitar-lo i sap que té un deute pendent amb nosaltres. És a dir, amb la nació catalana lliure, pròspera i estupenda.

-Sí, sí -va assentir Feliu Pocapena-. Tinc ben present el seu xantatge. Cregui’m que estic treballant per satisfer-lo.

-Ben fet -va respondre l’àgil i fals guru-. Però jo ara vinc amb la idea d’estafar la seva esposa. Potser podríem anar a mitges?

A fora començava a caure una pluja que feia un cel estrany, com de color púrpura.

-----------------

La medusa entra en escena (30)

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar la cançó 'Wherever I may roam', de Metallica , de la 'playlist')

Estupor i tremolors, com va consignar sant Agustí, eren les dues manifestacions principals de l’estat d’ànim del patriarca Feliu Pocapena després d’haver escoltat les intencions del guru Artemi (o Arhindastruph Ramhalhamadingdam, segons s’escaigués) de la seva pròpia boca.

-Que jo l’ajudi a estafar la meva esposa? -va preguntar Feliu Pocapena, obrint molt els ulls i ensenyant els palmells de les mans-. Però que s’ha begut l’enteniment? Com gosa proposar-me una barbaritat com aquesta?

-Va, va, senyor Pocapena -va contemporitzar el professor de ioga-. De més grosses se n’han vistes.

-Miri que conec personalment el conseller Espadaler i amb una trucada puc fer que es presenti aquí una unitat especial dels Mossos per emportar-se’l -es va desesperar el patriarca Feliu Pocapena-. I, si posa vostè resistència, encara li pegaran amb l’última adquisició del seu arsenal, el dau de parxís!

Efectivament, la policia nacional havia sembrat últimament el pànic disparant indiscriminadament daus de parxís i discos de la Companyia Elèctrica Dharma sobre la població revoltada. Què serà el pròxim, la integral dels Metallica?, es preguntava al Parlament l’oposició, indignada.

-A vostè, senyor Pocapena -va replicar calmosament el professor de ioga-, no li convé cap intervenció policial. Ben al contrari, si les autoritats s’assabenten de la seva sicav i dels negocis que té amb els meus companys del GURPS, és previsible que tingui problemes.

A Feliu Pocapena no li va quedar més remei que donar la raó al seu interlocutor.

-És cert -va afirmar-. Vostè és un delinqüent, però jo en sóc un altre, tot i que relativament menor. Què és el que em proposa, Artemi? O li he de dir Arhundraskham Rumhanidetroith?

-Digui’m com vulgui -va somriure el guru, triomfant-. El que jo li proposo és el següent: els meus camarades li reclamen cent vuitanta mil euros, vostè en té dos-cents cinquanta mil. La seva esposa té un milió. Li estafem aquest milió a la seva dona, vostè paga el seu xantantge als meus amics i la resta ens la repartim entre vostè i jo. I ningú n’ha de saber res. Com ho veu?

-Una mica indecent, fins i tot per a mi -va tartamudejar el patriarca Feliu Pocapema.

-No sigui modest -el va animar el professor Com-Es-Digués-. Connecti amb el seu animal interior i veurà com tot flueix.

-I quin és, el meu animal interior? -va preguntar Feliu Pocapena, que als seus gairebé setanta-cinc anys no s’havia preocupat mai d’aquesta qüestió.

-Home, està clar -va contestar el professor de ioga-. En el seu cas, es tracta d’una medusa. Animal unicel·lular, tòxic i adaptable gairebé a tot.

--------------

Tothom coacciona tothom (31)

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar la cançó 'Relax', de Frankie Goes to Hollywood, de la 'playlist')

D'acord amb el veredicte dels lectors de l'ARA i de l'ARA Balears, Fàtima Pocapena va decidir no endur-se'n al llit l'historiador Norbert Bolós, a pesar que ell fes totes les cucaveles imaginables per aconseguir-ho. Per altra banda, el marge de la votació era estret: un trenta-sis per cent dels votants es mostraven a favor de l'ajuntament carnal entre la gran dels Pocapena i el llastimós Bolós, davant d'un escurat quaranta-tres per cent que s'hi mostrava en contra, més que res perquè seria una llàstima que els nostres dos personatges, a una edat tan tendra com els quaranta-set anys, perdessin la virginitat.

Jénifer, la secretària, la va avisar per la línia interna:

-Tens aquí el pringat del Bolós. No sé què li has donat, però està fora de si. O te'l tires o jo no el vull tornar a rebre.

Fàtima Pocapena va empassar saliva.

-Que entri -va acceptar.

El fet no va trigar ni dos segons a produir-se. Norbert Bolós va entrar com una exhalació al despatx, portant un ram de roses i una bossa plena de llagostins acabats de comprar a la peixatera d'El Corte Inglés de la plaça Catalunya. Abans que Fàtima Pocapena pogués dir res, ell va barbotejar:

-T'agrada el marisc, Fàtima? -i, sense donar-se aire ni a ell mateix, va continuar, picant penosament un ull-: Tenc entès que el marisc és afrodisíac, eh? Eh?

Vencent un impuls instintiu de fer-lo rodar per les escales, Fàtima Pocapena va respondre:

-Com vols que els fem, els llagostins? A la planxa o a l'allet? Potser se t'ha oblidat que aquest és un despatx oficial. Som al Museu de les Relíquies de la Pàtria.

-Allà on sigui que em deixin vagar, allà és casa meva -va respondre Norbert Bolós, sense adonar-se que citava una cançó heavy.

Fàtima Pocapena va adoptar un posat circumspecte:

-Norbert, jo vull de tu la teva investigació sobre Ramon Llull i Guifré el Pilós. Tu vols de mi els diners que pugui aconseguir per a tu. Res més, no ens confonguem.

Norbert Bolós va mostrar un somriure idiota.

-Res més, senyora directora? Em penso recordar que vares acceptar sopar amb mi.

Ella va explotar:

-De què? D'aquests llagostins estantissos? No soparia amb tu ni que em morís de gana, Bolós! -per la irritació immediata de la glotis, va notar que havia cridat massa.

Norbert Bolós va replicar:

-Oh, com vulguis. Tinc algun amic a la premsa que potser estarà interessat a saber com el teu senyor pare et va organitzar unes oposicions a mida perquè accedissis al teu lloc -va fer una pausa, va estossegar i va afegir-: Puc ser friqui, però no imbècil.

Ella es va mossegar els llavis. No li va quedar més remei que claudicar:

-D'acord, Bolós. Parlem-ne.

-------------------

Ja tenim moneda (32)

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar la cançó 'Please, please, please, let me get what I want', de The Smiths, de la 'playlist')

Ecoliquà! -va exclamar l'hereu Elies Pocapena, amb una veritable exclamació de satisfacció-. Ja els tenim aquí, tata!

L'hereu Elies va desplegar una mena de llençol de paper suposadament timbrat, format per un centenar de bitllets de la lliura pocapenesa (o dòlar barceloní) amb la tinta encara fresca. Eren bitllets de vint lliures, per anar marcant el patró. Després ja vindrien els bitllets més petits, de cinc i de deu, i, per descomptat, els de cinquanta, cent, dues-centes i cinc-centes lliures pocapeneses, que al canvi equivalien al seu pes en cocaïna, una vegada mòlt el paper de cada bitllet. Si la cosa anava bé, ja vindrien els bitllets de mil, deu mil, cent mil i un milió de lliures pocapeneses (o de dòlars barcelonins), perquè bé calia tenir capacitat d'afrontar qualsevol augment de la inflació o un desplomament de la borsa. L'hereu Elies Pocapena ho tenia tot pensat. Havia portat el primer llençol de bitllets en presència de l'àvia Mercè, juntament amb una altra botella de ginebra Lobster's Premium Edició Especial per celebrar l'esdeveniment. L'anciana anava bevent a glops petits i observava el bitllets, que finalment duien per una banda l'efígie del goril·la Floquet de Neu, en el moment concret de tocar-se l'entrecuix, i per l'altra la imatge d'un establiment de coques de la Rambla barcelonesa. L'hereu Elies Pocapena havia desestimat al darrer moment incloure-hi una fotografia de l'alcalde Trias, més que res pel rebombori que s'havia armat amb el cas Jordi Pujol.

-I vols dir que aquests cromos tindran curs legal? -va inquirir, escèptica, l'àvia Mercè Pocapena.

-Tan aviat com siguem un país lliure, tata -va respondre el nét Elies, pletòric-. Ho veus, com la teva petita inversió es multiplica a l'engròs? Tu només em vas donar cent vuitanta mil euros, i jo ara ja et presento dos milers de dòlars barcelonins. O de lliures pocapeneses, digue'n com vulguis. És qüestió d'un parell de dies que això que veus aquí es converteixi en la mesura del PIB del país. I aleshores, tot serà xauxa!

-Déu n'hi do -va comentar la iaia-. I què se'n farà, de la meva pensió vitalícia dels cent onze anys? Vaig començar a fer racó amb pessetes, vaig continuar estalviant euros i ara resulta que m'he de refiar d'aquesta monedota teva -l'àvia Pocapena va fer un altre glop de ginebra, esperant una resposta del seu nét que no es va fer esperar.

-Ho vàrem parlar l'altre dia amb el pare -va respondre l'hereu, exultant-. Els Pocapena, fundadors del nou país! Com et sona, tata?

La iaia va deixar anar un somriure ebri:

-Crec que ho hauré de consultar amb el meu home -va observar, sarcàstica.

------------------

Un tracte raonable (33)

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar la cançó 'Rosa de paper', de Miquel Gil, de la 'playlist')

El patriarca Feliu Pocapena es va mirar el professor de ioga Arindrathumor Rahmphacerhebral amb repugnància:

-Però vostè què s'ha cregut, senyor Rhistrathristam? -va aixecar lleugerament la veu.

-Deixi estar la comèdia del meu nom, senyor Pocapena -va respondre el fals guru, amb despreocupació esportiva-. Ja li he explicat que em dic Artemi, digui'm així i acabarem abans.

-Tant me fa com es digui -va replicar Feliu Pocapena, que intentava afectar indignació-. Com gosa demanar-me que l'ajudi a estafar la meva pròpia esposa? La mare dels meus fills, la companya de la meva vida? Més de quaranta anys de lluita conjunta per tirar endavant aquesta família... -el patriarca s'anava envalentint.

-Estalviï's també la retòrica -el va tallar Artemi, descarat-. Fa mesos que sóc el professor de ioga de la seva senyora. Això equival al que en la seva joventut es coneixia com un pare confessor. Ho sé tot sobre ella, més que vostè mateix.

-Si ha gosat posar-li un dit a sobre...! -Feliu Pocapena va aixecar els punys i es va posar vermell com un perdigot.

-Ni ganes, senyor Pocapena -va respondre el guru-. Però conec detalls de la seva convivència que a vostè potser no li ve de gust que es facin públics. Farres a un determinat local de Barcelona, una secretària francesa amb qui vostè solia escapar-se a París... Aquells acords de sotamà amb la companyia Nunyo i Paparra quan vostè feia part de la comissió d'Urbanisme...

Feliu Pocapena va passar del vermell encès al blanc lívid.

-Què... què puc fer per vostè? -va balbucejar.

-Així m'agrada -va assentir Artemi, satisfet-. És molt senzill. A mi, la pàtria catalana lliure, feliç, amb port franc i secret bancari m'importa un ou de mallerenga. Els meus companys del GURPS, que sí que creuen en aquests romanços, li exigeixen cent vuitanta mil euros a compte dels dos-cents cinquanta mil que té en una sicav a Suïssa. La seva esposa, en canvi, en té un milió a la Banca Vaticana, dels quals vostè no tenia coneixement fins fa uns dies. Correcte?

-Correcte -va murmurar el patriarca Feliu Pocapena.

-Doncs és ben fàcil -va continuar Artemi, triomfal-. Tinc creada una tapadora que es diu Nova Pangea, institut de ciències espirituals, per treure pasta a les meves alumnes sexagenàries, com la seva dona. Li pispem el milió amb aquest excusa, vostè paga els cent vuitanta mil al GURPS, i els vuit-cents vint mil restants ens els repartim vostè i jo, al 70-30% a favor meu. Així vostè es queda amb el seu quart de milió (fins i tot una mica més, comptant el que sobra del xantatge) i jo ja en tinc per muntar unaempresa de comerç just a Cambodja. Com ho veu?

stats