Mas no pot ser el problema

Un total d’1.957.348 catalans van votar diumenge les dues candidatures que porten la independència en el seu programa amb la idea de conformar una majoria parlamentària operativa. No hi ha dubte que l’objectiu de Junts pel Sí era assolir la majoria de 68 escons o, si més no, acostar-s’hi prou perquè només amb l’abstenció de la CUP n’hi hagués prou per investir Artur Mas president. No ha sigut així. Un grapat de vots, els que separen l’escó 62 del 63, determinen que calen almenys dos vots afirmatius dels 10 de la CUP per investir Mas. La coalició de l’esquerra alternativa es troba, doncs, en un dilema: complir la promesa electoral de no investir Mas i assumir el risc de fer descarrilar el procés o bé trobar una fórmula que li permeti justificar davant del seu electorat dos vots afirmatius.

Davant d’aquest dilema, només es pot recomanar a les dues candidatures que encarin les negociacions amb la màxima generositat i altura de mires, que siguin conscients del suport electoral de cadascú i que pensin en els anhels i la confiança dipositada en ells per gairebé dos milions de ciutadans. No cal ser gaire perspicaç per saber que el procés sobiranista ha arribat a un punt crític. La majoria parlamentària, aconseguida en un context de gran participació i amb una ofensiva brutal de l’Estat i els poders econòmics, té molt de mèrit però no servirà de res si no és operativa, si no en surt un Govern sòlid per implementar el mandat popular. Arribats a aquest punt, cal plantejar-se si és bo centrar les converses en noms de persones, fins i tot com a condició sine qua non, i no en els programes o en el full de ruta.

Seria paradoxal que, després d’obtenir la primera majoria parlamentària independentista de la història, el procés embarranqués pel veto a una persona que, amb tots els seus errors i encerts, s’ha convertit en un dels seus puntals, el polític que va posar les urnes el 9-N, que ha rebut una querella de l’Estat, que ha dut CDC cap a l’estat propi i que ha trencat amb Unió. Mas és un actiu que garanteix la indispensable transversalitat ideològica del procés. No ens podem permetre el luxe de prescindir-ne. Ell no pot ser el problema.