Ahir els vaig prometre insistir amb el tema de la selfitis periodística. Tenia una sospita sobre una història -reproduïda a les webs de La Vanguardia i El Mundo, entre molts d’altres- segons la qual les persones que es fan moltes d’aquestes autofotos tenen poca activitat sexual. La notícia feia pudor de socarrim quan explicava que un 83% dels subjectes addictes a les selfies no tenien vida sexual activa. Però citava un professor, Christyntjes van Gallagher, i la Universitat de Wageningen, cosa que sempre dóna pàtina de respectabilitat (com més consonants, més versemblança: cosa dels complexos nacionals). Bé, diumenge no ho podia fer, però ahir vaig escriure a la universitat, que em va confirmar que no tenen cap professor amb aquest nom o semblant i que les selfies no formen part del corpus d’aquest centre universitari, dedicat al menjar i l’entorn de vida. El consol és que la selfitis encara no és una epidèmia global: el tècnic de premsa em diu que aquests dies han contactat amb ell diversos periodistes espanyols.
“Cuando yo me muera, que se enteren los señores”
“Tal dia com avui ens deixava Federico García Lorca”, deia el tuit de TVE que encenia les xarxes socials. Efectivament, l’expressió ens deixava era un eufemisme flagrant: el poeta va ser assassinat per un escamot franquista. La televisió pública va fer un conat de rectificació. “No volíem crear polèmica”, escrivien, i aclarien que Lorca “va ser assassinat”. Però hi seguia faltant l’autoria del crim, que és el que perfila exactament quin tipus de mort va ser. La indignació a la xarxa va ser considerable. I comprensible.
