UN DELS MEUS VICISés mirar partits antics a Barça TV. Si ets algú que, com aquesta dona, abomina les sorpreses en tots els seus formats, trobes d’allò més tranquil·litzador assistir a un espectacle que ja saps com s’acaba. “Ara ve el gol nostre”, et dius al minut quinze. “Ara ve quan ells marquen i empaten”, et dius al minut vint. Com quan veus Titanic, que saps que al final s’enfonsa. Com quan corres per un circuit que coneixes, que ja saps que després de la pujada assassina ve la baixada reparadora. Com quan veus el Manel Fuentes imitant el Bruce Springsteen, que ja saps que quan bufi l’harmònica durant tota l’estona només sonaran dues notes. M’emociono amb les coses noves, però em meravello amb les conegudes.
En aquests partits, doncs, t’adones de com ha canviat el físic dels jugadors en uns anys, que és com dir que ha canviat la manera de jugar a futbol. Abans els futbolistes tenien uns cossos més pesats, més durs, menys àgils, menys tècnics però més energètics. Fa la sensació que no escalfaven gaire. Sens dubte, Stòitxkov o Reixach no van veure mai un devedé motivador (no existien, però si haguessin existit potser no els haurien motivat gaire). Però mirant partits de només fa cinc anys també veus que Messi està molt més prim, com si últimament hagués fet molta feina de musculació. I com si aquesta feina de musculació li hagués llevat la guspira, la rapidesa, com si l’hagués convertit en un jugador diferent. Al partit de Lliga del 2009 contra l’Atlètic de Madrid, Messi estava molt més prim i àgil. I, sobretot, reia cada cop que marcava un gol. Reia de manera molt alegre. Amb sorpresa i al mateix temps murrieria. S’abraçava als companys i reia. La cara se li il·luminava pel riure. Mare meva, com reia, Messi, fa cinc anys.
