Miquel Iceta ha anat a can Terribas, a Catalunya Ràdio, i ha deixat anar: “La independència serà imparable si a Catalunya hi ha una majoria que la vol durant un temps suficientment sòlid i estable. Qui ho dubta?” Molta gent, en escoltar-lo, es va sorprendre, potser oblidant que Iceta és un dels polítics més llegits, més hàbils i amb més olfacte del país. I passant per alt que, dient això, simplement descrivia la realitat i tenia prou personalitat per expressar-la més enllà de consignes de partit i discursos unineuronals.
Passarà un any, cinc, quinze o trenta, però això que en diem el procés és irreversible. Aquest cop el trencament emocional amb Espanya no té solució. Només és qüestió de persistir i de no rendir-se. És allò de Luis Aragonés: “ Y ganar, y ganar, y ganar. Y volver a ganar, a ganar... ” L’establishment (o com en vulguin dir) podrà apedaçar a última hora una tercera via per sortir del pas, però el que està passant ja no és només el clàssic Catalunya-Espanya. Va molt més enllà de l’encaix. I a Espanya ho saben i per això han reaccionat de manera tan desagradable i maleducada. S’adonen que és la pèrdua del seu estatus. És l’antic règim totalment podrit davant d’una cosa nova. És la diligència enfront de la màquina de vapor. I sí, és cert que encara no sabem si fabricarem trens o avions a vapor perquè encara estan per inventar, però els que continuen defensant la diligència estan condemnats al fracàs. I ho saben. I, conscients d’això, s’aferren a un passat que ja enyoren. I li diré més. Els néts (i les nétes) dels senyors diligències treballaran a Silicon Valley.
