Nadalisme

Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...] Nadal, que és la festa religiosa més important de l’any, és potser l’única festa familiar que ens queda. I el fi d’aquesta festa familiar és gairebé, únicament i exclusivament, el menjar bé. És la família que es disposa a menjar bé i que ho fa. Comporta, aquesta gran festa, un cert egoisme familiar; entre els membres que composen la família hi ha compliments i delicadeses, els pares s’estaran de barallar-se els uns amb els altres. Però les delicadeses queden dintre la família; ara la família no vol saber res de cap altra família, que cada casa es compongui i se’l mengi al seu gust. Abans de Nadal, sembla que els caps de casa es preparin per a aquesta gran consagració de l’egoisme familiar. Els amos de despatx donen pagues dobles als dependents, s’envien presents a la clientela, s’administren propines a tota mena de serveis; és a dir, es fa un excés d’altruisme per deixar-ho tot liquidat, perquè en arribar el dia de Nadal un no tingui de pensar en res, perquè no li quedi el corcó d’haver quedat malament amb qui sia. I un, aleshores, vull dir un que sigui amo de casa, després d’haver quedat bé amb tothom, amb totes les famílies pobres i riques de la seva coneixença, es pot dedicar a l’egoisme amb tot l’impudor. No hi fa res que la festa de Nadal sigui el símbol màxim de l’amor diví; per a aquesta cosa paradoxal tan i tan humana, resulta que la festa del desinterès més gran es tradueix en la festa màxima de l’egoisme. [...] I aquest desig de fruir la santa pau domèstica, del sanitós aliment domèstic, no serà un desig heroic, però és tan egoísticament tendre que fa plorar. [...]