ARA FA UN ANY vaig poder conèixer Malala Yousafzai, des d’ara premi Nobel, abans Premi Internacional Catalunya. Va ser a Dublín, quan li donaven el premi d’Amnistia Internacional. Em va semblar una nena que s’ha fet gran de cop. Als 11 anys va encetar un blog en urdú a la BBC per denunciar les dificultats de les nenes al Pakistan per anar a l’escola, i va començar a convertir-se en símbol. Ara fa dos anys, als 15, un talibà va aturar el seu autobús escolar i va disparar-li un tret al cap per castigar el seu desafiament. Ha sobreviscut per explicar-ho: “Va haver de ser disparada per ser escoltada”, va dir Bono, d’U2, quan li donava el premi. I tant que ho explica, i amb quina vehemència. Algunes paraules fins i tot les crida. Entreveus la nena, i també t’adones de la capa de responsabilitat que la protegeix (i on s’amaga) des que exerceix d’activista madura. Aquell dia va insistir que el discurs seria curt perquè tenia deures de l’institut. No es va quedar al sopar perquè l’endemà tenia classe. Sap que ha de fer de veu de la consciència: “No vull que en parlem, vull que ho arreglem, i l’única solució és educació, educació i educació”. Em va semblar modèlica, i clarivident, la frase: “Desitjo que els fills del que em va disparar puguin anar a escola”. És una alumna avantatjada que posa deures als que la volen escoltar: “Sortiu d’aquí i feu una acció a favor de l’educació”. És cert que la seva lluita per fer vida normal servirà per a molta gent però no pas per a ella. El premi -compartit amb Kailash Satyarthi, activista indi pels drets dels infants- necessita símbols, i en aquest cas és un impuls més als drets dels infants a ser educats. Ara i aquí en parlem, però, com diu ella, el que convé és arreglar-ho.
