Diumenge el 30 minuts va fer un bon reportatge dedicat al cost que té morir-se a Espanya. El millor era el títol: Passi per caixa. Una redundància perfecta i molt representativa de tot el que s’exposava. El reportatge no només servia a nivell informatiu, sinó que establia comparacions amb altres països per veure fins a quin punt ens prenen el pèl en l’àmbit mortuori. Més enllà de l’ampli ventall de rituals i empaquetatges a l’hora de marxar a l’altre barri quedava clar que un fet tan inevitable com la mort s’ha convertit en un complex engranatge per fer negoci. Sobretot perquè davant d’un tràngol dolorós com aquest ningú té forces per protestar. Era interessant el subtext: com tots els que participen d’aquest negoci, i es fan rics a costa de la bona fe de la gent davant d’un tema encara tabú, argumenten que tot és en benefici del client i de l’enorme varietat de serveis i facilitats que li ofereixen. Cap accepta que la factura de la mort s’ha convertit en un peatge inevitable a preu d’hotel de luxe.
Per tant, el 30 minuts va encertar la temàtica del reportatge perquè és, sens dubte, un aspecte social que mereix ser denunciat i que segur que molts espectadors s’hi van veure reflectits. Els testimonis eren múltiples i molt ben trobats. Havien tingut accés a escenes íntimes i vivències de famílies molt il·lustratives. Era un reportatge completíssim, pel que fa a documentació i recerca.
Ara bé, quan vam arribar a les opcions de donar el cos a la ciència i a la informació sobre la tanatopràxia, els espectadors ja vam beure oli. Molt pedagògiques totes les explicacions. Però les imatges dels trossos de cap amb orella inclosa, les mandíbules amb quatre dents i els clatells amb restes de cabells se les podien haver estalviat. A l’hora d’explicar la tanatopràxia no calia veure com burxaven un cadàver amb un tub, com masegaven els braços d’un mort o ruixaven amb laca el pentinat d’un difunt que fins i tot podia ser reconegut pels seus familiars. Cada vegada més s’ensenyen els cadàvers a trossos com si així no fes impressió. Haver de veure aquests morts (o els seus fragments) no aportava cap informació útil o complementària al que exposava el reportatge. Va ser desagradable i feia que l’espectador acabés de veure el programa amb la por que es tornessin a repetir sense avís previ. Si les circumstàncies personals en les quals hem hagut de veure un mort en la nostra vida privada ja no són fàcils, haver de contemplar-los a granel, trossejats i de manera inesperada a la tele és un cop baix.
