THE NEW YORK TIMESFa 43 anys Neil Armstrong va convertir-se en el primer home que va trepitjar la Lluna. Però durant el mil·leni abans de la seva gesta, la humanitat no havia fet més que imaginar-se aquest salt gegant a través de llibres de ficció, faules i pel·lícules. Volaven a la Lluna amb vaixells espacials, carros voladors i projectils propulsats per grans armes i s'hi trobaven gegants, homes insecte, nazis i dones despullades.
Tot i que la majoria d'històries d'abans de la gesta del 1969 eren normalment ridícules o bé satíriques, Frederick I. Ordway III, un exinvestigador de la NASA, argumenta que van tenir un rol crucial a l'hora d'inspirar els científics que realment van portar l'home a la Lluna.
"Cadascun d'ells va llegir H.G. Wells i Jules Verne -explica Ordway-. La ciència-ficció va ser el nostre tret de sortida durant l'adolescència, penso que sense excepció".
Des de l'Upper East Side de Manhattan, on va créixer, durant la dècada dels 30 Ordway va devorar revistes pulp de ciència-ficció com Amazing Stories i Thrilling Wonder Stories , un total de gairebé 900, que més tard va donar a la biblioteca de la Universitat de Harvard. Durant la dècada dels 40 era membre, com a estudiant, de l'American Rocket Society, una organització d'entusiastes de l'espai que va construir i provar els primers petits coets propulsats a Nova York i Nova Jersey.
Després de graduar-se a Harvard el 1949 en la carrera de geociència, Ordway va començar a treballar a Reaction Motors, que va construir els motors per als coets experimentals X-1 i X-15. Des de mitjans dels 50 fins a mitjans dels 60 va treballar a Huntsville (Alabama), amb el científic aeronàutic Wernher von Braun a l'Agència de l'Exèrcit de Míssils Balístic, i després al centre de la NASA George C. Marshall Space Flight Center.
L'odissea de Kubrick
El 1965, arran del suggeriment de l'autor Arthur C. Clarke, el director Stanley Kubrick va contractar Ordway com a científic de consulta per a la pel·lícula 2001: una odissea de l'espai . Ordway ja havia escrit i editat llavors més de dues dotzenes de llibres sobre la vertadera cursa espacial i la imaginària. La pel·lícula de Kubrick, estrenada la primavera del 1968, un any i escaig abans de la petjada d'Armstrong, va ser fins i tot massa acurada en alguns sentits. Mostrant la rutina del viatge lunar, va predir com l'excitació mundial pel viatge de l'Apol·lo 11 es convertiria en desinterès durant les següents missions al satèl·lit. Potser després de 2.000 anys de voltors de tres caps i homes-ratpenats, la Lluna real va semblar una mica avorrida un cop hi vam arribar.
Ordway assegura que el primer viatge a la Lluna conegut de la història de la literatura és el del satíric Llucià de Samòsata, del segle II dC. Llucià comença la seva Història vertadera deixant clar que tot el que explicarà són mentides. Continua descrivint que s'embarca en un vaixell que el porta fins a la Lluna gràcies a una gàrgola gegant. Troba el satèl·lit de la Terra habitat per homes que munten voltors de tres caps i mosques gegants, i que estan en guerra amb els habitants del Sol.
Ja al segle setze, el poema èpic Orlando furioso , d'Ariosto, dibuixa la Lluna com un dipòsit de totes les coses extraviades a la Terra. El rei Astolfo la solca amb un carro tirat per quatre cavalls màgics a la recerca de la lucidesa perduda de l'Orlando boig.
De l'astronomia a la ficció
El desenvolupament del telescopi al segle disset va estimular més especulacions sobre la Lluna i els seus possibles habitants. Fins i tot va existir una primera cursa espacial, al paper només, esclar, en la qual els patriotes anglesos anunciaven el seu objectiu de colonitzar-la abans que ho fessin altres nacions.
L'astrònom Johannes Kepler va escriure les especulacions sobre la Lluna en format de ficció. A Somnium [Somni], publicat pòstumament el 1634, un home jove és portat fins a la Lluna per dimonis. Les descripcions de Kepler d'una aspra superfície lunar són força acurades, tot i que el jove es troba entre serps gegants i altres criatures. Domingo Gonsales (de fet Francis Godwin, el bisbe de Hereford) vola fins a la Lluna en una cadira tirada per oques en el seu bestseller del segle disset The man in the Moone . Hi troba una "altra Terra", governada per gegants.
En els seus satírics Viatges a la Lluna i al Sol , el poeta i geni Cyrano de Bergerac arriba a la Lluna a través d'una nau que té un imant gegant que va llançant cap amunt i al qual la nau es va adherint, un mecanisme que se'ls havia acudit a molt pocs escriptors abans del segle XX.
Ja al segle divuit el baró alemany Karl Friedrich Hieronymus Münchhausen va començar a explicar històries tan exagerades sobre la seva vida que ràpidament va convertir-se en un personatge literari. Alguns van enviar-lo a la Lluna al damunt d'una mongeta i d'altres damunt d'un vaixell empès per una tempesta. Allà s'hi trobava el rei decapitat -representat en la pel·lícula de Robin Williams i Terry Gilliam Les aventures del baró Munchausen (1988).
I si no existeix el satèl·lit?
Quan faltaven poques dècades perquè Neil Armstrong trepitgés per primera vegada la Lluna, es va estendre la teoria de la conspiració que la superfície lunar era una invenció. A The Sun and the Moon (2008) Matthew Goodman descriu com un dels primers tabloides, The New York Sun , va fer creure el 1835 la història que la superfície de la Lluna no existia. El rotatiu va publicar una sèrie d'articles que feien veure que unes recents observacions de la Lluna del coetani astrònom britànic John Herschel -el telescòpic gegant del qual podia arribar a veure entre les grenyes d'un bisó- havien arribat a aquesta conclusió. L'autor anònim, un periodista anomenat Richard Adams Locke, va saber barrejar tan bé la realitat amb la fantasia que molts lectors s'ho van creure. Herschel, però, que tenia l'observatori a Sud-àfrica, no era part de la falòrnia.
"Hi havia un interès increïble en l'astronomia aquell any perquè tornava a passar el cometa Halley, que s'havia vist per última vegada el 1759", deia Goodman.
Un dels lectors descontents de la broma de Locke, afegia Goodman, era Edgar Allan Poe. Aquell mateix estiu The Southern Literary Messenger va publicar-li un conte que contradeia la història de The New York Sun i que no va tenir gaire difusió. Però el 1844 aquest tipus de bromes ja eren tan comunes que fins i tot The Messenger va publicar una paròdia titulada Record de sis dies de viatge a la Lluna. Per un home aeronàutic . En l'obra el narrador explica que flota fins a la Lluna fent servir "una nova i fins aleshores desconeguda ciència, anomenada aerotisme, o la facultat de quedar suspès a l'aire ".
En la novel·la de Jules Verne De la Terra a la Lluna (1865) tres aventurers es llancen volant cap a la Lluna en un projectil disparat per un canó gegant. En la seqüela, Al voltant de la Lluna , els viatgers orbiten el satèl·lit i retornen a la Terra.
El cinema estava encara en la seva infància quan va tenir lloc el primer viatge a la Lluna en cel·luloide. El curt de Georges Méliès el 1902 Viatge a la Lluna , una adaptació còmica de les novel·les de Verne, mostra un projectil clavat a l'ull de la Lluna i uns viatgers que s'hi troben una raça diabòlica d'homes de la Lluna. El llargmetratge Des de la Terra a la Lluna (1958), protagonitzat per Joseph Cotten, és una adaptació més fidel de l'obra de Verne.
Epopeies dramàtiques
Els herois de Primer home a la Lluna , de H.G. Wells (1901), són propulsats fins allà per una substància antigravitatòria. Allà s'hi troben vedells de Lluna gegants i coneixen una raça d'homes insecte lunars, els selenites. Una adaptació cinematogràfica, amb efectes especials dels reconegut animador Ray Harryhausen, es va estrenar el 1964.
Wells va escriure un guió per a la pel·lícula del 1936 Things to come , una dramàtica epopeia del futur de la humanitat en què el primer home que va a la Lluna, el 2036, és disparat per una pistola espacial gegant, reminiscència de la de Verne.
