Paisatge industrial amb ovelles

Duisburg (Alemanya)Cap teatre d’òpera o festival tradicional gosaria treure a escena, com a part integrant d’una representació, un centenar d’ovelles. I ben pocs tindrien l’atreviment de programar un ballet sense cap ballarí a la vista. Però la Triennal del Ruhr no és un festival convencional, ni tampoc és una cita aconsellable per als amants dels compartiments artístics estancs.

Fundat per Gerard Mortier després del seu pas per Salzburg, la Triennal aprofita, com a equipaments culturals, les grans instal·lacions siderúrgiques i energètiques de diverses ciutats en un dels cors industrials d’Alemanya, el Ruhr. A uns escenaris gens usuals hi correspon una programació en què el diàleg entre disciplines artístiques no és una simple declaració de principis.

Seguint l’estela de Gerard Mortier, Jürgen Flimm i Willy Decker, el compositor alemany Heiner Goebbels tanca el seu trienni al capdavant del festival del Ruhr explorant formes alternatives del teatre musical del segle XX que mai han entrat en el repertori i amb les quals resulta més fàcil, per tant, saltar fronteres.

El cap de setmana inaugural de l’edició del 2014 s’ha desenvolupat en una antiga planta metal·lúrgica al nord de Duisburg: 200 hectàrees de forns, foneries i dipòsits, una selva de tubs, xemeneies i màquines immenses que formen un paisatge que sembla d’un altre planeta.

Matèria i esperit

La central elèctrica de la planta ha estat l’escenari de la primera producció del festival, dirigida pel mateix Goebbels. De Materie és una de les obres mestres del compositor holandès Louis Andriessen (nascut a Utrecht el 1939), tot i això no s’ha representat mai més des de la seva estrena, l’any 1989. Òpera? Teatre musical? Ni al Ruhr ni enlloc les etiquetes importen gaire, i menys en una partitura per a dues veus solistes, actriu, cor i orquestra que reflexiona, sense cap fil argumental precís, sobre la dialèctica entre matèria i esperit.

De Materie també es pot entendre com una simfonia en quatre parts per ser vista, a més d’escoltada. El primer moviment combina la proclamació d’independència dels Països Baixos respecte de Felip II amb un tractat sobre la construcció de vaixells i els estudis sobre la divisió de la matèria en àtoms d’un científic holandès del segle XVII (Gorlaeus, encarnat pel tenor Robin Tritschler). Es tracta d’un dels passatges on és més evident l’influx del minimalisme sobre Andriessen, amb ritmes obsessius i sonoritats abrasives.

El moviment lent adopta un caràcter més sensual, arcaïtzant, fins i tot, i subratlla la càrrega eròtica dels poemes místics d’una monja beguina del segle XIII, Hadewijch (la cristal·lina soprano Evgeniya Sotnikova). L’ scherzo correspon a un boogie-woogie frenètic, com sembla que li agradava al pintor Pietr Mondrian, principal inspirador del fragment. Fins a aquest punt, Goebbels fa servir amb gran domini tècnic el profundíssim espai escènic (uns 90 metres de llarg), amb un ús suggeridor de la llum, el vol de tres zepelins i una àgil coreografia per a cercles de colors penjats de braços mecànics, paral·lela a les incansables evolucions de dos ballarins.

El cop de gràcia, per descomptat, són les ovelles que obren l’escena final, amb un dels zepelins actuant de gos d’atura. Les evolucions amunt i avall del ramat no distreuen de l’implacable crescendo de l’orquestra, el fabulós Ensemble Modern -dirigit, com el precís ChorWerk Ruhr, per Peter Rundel-, fins a arribar a un esclat anorreador. La part final la protagonitza Marie Curie (paper recitat per Catherine Milliken) amb el discurs d’acceptació del Nobel i la sentida evocació del seu marit mort: la ciència i la pervivència de l’esperit humà, unides. ¿Una òpera com a instal·lació artística? La potència de la música va de bracet de la força hipnòtica de les imatges. En tot cas, un espectacle tan inclassificable com fascinant.

Ossos polvoritzats

Què té al cap Romeo Castellucci? El director italià va signar una de les propostes més extremes de la temporada passada, un Orfeo ed Euridice de Gluck centrat en les imatges d’una malalta en coma, retransmeses en temps real des d’un hospital. A Duisburg la seva versió de La consagració de la primavera també trenca tots els paràmetres. La coreografia no és per a ballarins, sinó per a 40 màquines que, penjades d’una complexa estructura, van escampant, al ritme de la música gravada de Stravinsky, tones de pols d’ossos de vedella, un material emprat per fertilitzar la terra (un dels temes de la peça). Ja estem molt lluny dels sacrificis atàvics i sanguinaris.