UNA FOTO de Michelle Obama amb el rètol “Bring back our girls ” servia diumenge a Bru Rovira per fer una aguda reflexió sobre la facilitat amb què ens apuntem a causes emocionals oblidant la complexitat política que les envolta.
Davant fets tan terribles com el segrest d’aquestes nenes, podem posar el focus en el somriure sinistre d’Abubakar Shekau, i deixar que ens fascini la idea de la maldat en estat pur; o obrir el pla de l’objectiu fins a confirmar que rarament s’és botxí sense haver sigut víctima.
Un tiet meu assegurava que ell només veia westerns perquè era l’únic gènere en què sempre sabia qui eren els dolents. Poques coses relaxen més, i són més de ficció, que el blanc i negre moral. Tan bon punt comencen els grisos, les taques es difuminen, i mai pots estar segur que no et tenyeixin la camisa.
Potser la doctrina que més ha corromput l’ànima del periodisme és la que ens força a veure cert tipus de violència, la que hem batejat amb el nom supergastat de terrorisme, com a principi absolut que arrenca d’una malignitat inexplicable.
Veure-ho així ho simplifica tot. Si els terroristes són com aquells granotots de la Pell freda, només es tracta que dediquem unes quantes hores al dia a eliminar-los. Acceptar que són humans com nosaltres, en canvi, ens obliga a fer-nos moltes preguntes.
Si són humans, el tallafoc desapareix i la negror del terror, un cop escampada, ens omple de matisos. Llavors comencem a veure que la violència la coven les injustícies i que el que incita a l’odi -més que els tuits de descerebrats- és que creixi la desigualtat amb cobertura legal.
La violència també comença quan per una acció o omissió voluntària fomentem l’exclusió social. Mirar-s’ho així pot resultar més estressant, però té el gran avantatge que ens empodera, sense que ens calgui cap material antiavalots, per aturar la violència de demà.
