PARLEM-NE
Efímers 22/04/2014

Petit conte de Sant Jordi (i de futbol)

i
David Miró
2 min

FA UNS DIES em va arribar una carta amb el següent encapçalament: “El meu nom és Miquel Torres i sóc escriptor. Em plau fer-te arribar el meu nou llibre de relats Els diumenges ”. Encuriosit per una afirmació tan contundent, “Sóc escriptor”, m’endinse en la lectura del llibre en qüestió per comprovar-ne la veracitat, sobretot en uns temps en què qui més qui menys es considera escriptor perquè ha publicat un llibre.

La pregunta és pertinent. Quan es pot considerar algú un escriptor? Què distingeix algú que redacta textos amb més o menys gràcia, per encàrrec la majoria de vegades, d’un autèntic escriptor? La resposta és l’estil. Sense voluntat d’estil no hi ha escriptor. I mentre avançava en la lectura dels contes, tots ells amb el fil conductor de la vida dominical, m’adonava amb fruïció que, al darrere d’una llarga llista mental de coses a millorar, hi estava descobrint un escriptor. I pensava que era com quan descobreixes per primer cop els moviments intransferibles d’un determinat futbolista quan encara està en fase de formació (i m’enrecordava de Ronaldo al PSV Eindhoven o de Pedja Mijatovic al Partizan de Belgrad), o d’un director de cine novell que et deixa clavat a la cadira (com Amenábar amb Tesis o Tarantino amb Reservoir dogs ).

Especialment reeixit és el conte titulat Castalia, on amb una escriptura sincopada l’autor transmet el desassossec d’un adolescent que plora desconsoladament quan el seu equip baixa a Segona. I ací ve la segona sorpresa. El relat em situa en un partit de la temporada 89-90 on jo també hi era. Un Castelló - Reial Madrid que va acabar en un heroic empat a zero i un lateral del meu poble que jugava amb les mitges abaixades, Ximet, li va amargar la tarda a Butragueño. Un partit que 25 anys més tard un escriptor novell em faria reviure. Feliç Sant Jordi a tots.

stats