Un Philip Seymour Hoffman tímid i pròxim

BarcelonaCom passa sempre amb les morts sobtades d’actors en actiu, durant els pròxims mesos veurem desfilar pels cinemes els títols pòstums que Philip Seymour Hoffman va rodar abans de morir: el noir God’s pocket, l’adaptació de Le Carré El hombre más buscado, etc. Però avui la cartellera rescata el seu únic treball com a director, Una cita para el verano, un drama romàntic ambientat a Nova York que funciona com a conte de fades modern amb prínceps i princeses de classe treballadora: un conductor de limusines i la dona que coneix en una cita a cegues, dues criatures solitàries i fràgils.

En el rodatge del film, del 2009, va participar-hi com a ajudant de direcció Marta Forns Escudé, una catalana llicenciada en comunicació audiovisual per la UAB que el 2001 va marxar a Nova York i es va passar una dècada treballant en pel·lícules com Destino oculto (amb Matt Damon), La nit és nostra (de James Gray, amb Mark Wahlberg i Joaquin Phoenix) i L’aprenent de bruixot (amb Nicolas Cage). Però un dels records més bonics que en conserva és d’aquella pel·lícula en què va treballar il·lusionada per conèixer un actor que admirava. “Jo li tenia molt de respecte per les pel·lícules que havia fet -explica-. Però de seguida vaig veure que era un home molt tímid, gairebé introvertit”. Durant el rodatge, recorda, Hoffman va haver de marxar un parell de dies per anar a la cerimònia dels Oscars en què guanyaria l’estatueta per Capote. “Quan va tornar, tots el vam rebre amb un gran aplaudiment, però ell no va voler donar-hi importància”.

Forns recorda un ambient de rodatge “molt familiar” -la mateixa dona del director era la dissenyadora del vestuari- i un Hoffman sempre vestit com el seu personatge. “Com a director se centrava en el treball interpretatiu. L’apartat tècnic el deixava en mans del primer ajudant de direcció. Però no li va ser fàcil actuar i dirigir alhora”. La impressió que Forns va endur-se de Hoffman és la d’un home “molt cordial en el tracte, que s’enrecordava del nom de tot l’equip”, però també “molt exigent amb ell mateix, perfeccionista”. “Sempre repetia molt les escenes més íntimes -afegeix-, sobretot aquella en què ell es tanca al bany i la Connie fa sonar Rivers of Babylon des de fora”.

La notícia de la mort de Hoffman va agafar Forns a Catalunya, on va tornar a instal·lar-se el 2010. Membre de l’equip del festival Americana, va organitzar d’urgència una projecció del film, que ella mateixa va presentar. “Havia de fer alguna cosa -diu-. Va ser un rodatge únic i el Philip era el vincle que ens unia a tots”.