Polarització política no és fractura social

El 27-S ha deixat un mapa polític amb una gran majoria independentista (47,7% dels vots), un important bloc del no (39,1%) i un minoritari 11,4% restant que, en termes plebiscitaris, ningú no es pot apropiar. El plebiscit imperfecte ha produït un resultat contradictori. Per primera vegada a la història, al Parlament de Catalunya hi ha una majoria per a la independència amb un explícit mandat popular per concretar-la, encara que la victòria insuficient de Junts pel Sí compliqui la investidura del pròxim president. Sentint les reaccions d’aquesta setmana, és clar que els poders de l’Estat i els seus altaveus van fer la campanya de la por perquè tenien por: s’esperaven uns resultats encara pitjors i, per això, aquest dies semblen respirar alleujats, com si això acabés amb el procés. I, tanmateix, és veritat que al sí encara li cal eixamplar més la seva base social.

No ens cansarem de repetir que malgrat que han sigut setmanes d’una enorme càrrega emocional, ha quedat clara la cohesió social dins la diversitat política de la societat catalana. Els apòstols de la fractura ho tenen molt complicat perquè la realitat els desmenteix cada dia. Malgrat alguns intents maldestres de convertir el plet sobiranista en una confrontació d’identitats i procedències, Catalunya pot sentir-se orgulllosa d’estar debatent sobre l’últim tabú que quedava (la unitat de l’Estat) en termes respectuosos. La revolució tranquil·la independentista no només no està trencant la societat catalana, com alguns voldrien, sinó més aviat al contrari: està enfortint el seu tremp democràtic -només cal parar esment en la participació massiva a les eleccions: 77,5%- i està demostrant, un cop més, la seva capacitat de convivència. Sens dubte hi ha divisió política, però en cap cas fractura social. Certament una mirada al mapa del país de la nit electoral mostra una relació entre llengua i vot, o una concentració del no superior a les corones metropolitanes. I tanmateix també queda clar que el sí està arrelat a tot arreu.

En realitat, en lloc de fractura hauríem de parlar d’un procés de canvi polític que té aspectes exemplars. La il·lusió independentista i la negació unionista conviuen al carrer, a les cases i a les feines sense especials problemes. Un cop superada la incomoditat que per a molta gent ha suposat haver-ne hagut de parlar públicament per primera vegada a la vida, el debat s’ha conduït de manera enraonada. I tot això enmig d’una crisi econòmica que hauria pogut provocar situacions conflictives. Doncs no: precisament, un nou projecte de país ha sigut també una manera -no l’única- de canalitzar el malestar social. L’expressió local d’un malestar global. El país no només no s’ha trencat sinó que ha madurat políticament. A aquesta idea dediquem avui el Dossier de l’ARA.