Què en diem, els catalans, dels animals?

BarcelonaCels Gomis i Mestre (1841-1915) va recórrer bona part dels racons de Catalunya durant les últimes dècades del segle XIX per recollir tota classe de meravelles -cançons, aforismes, modismes, corrandes- que eren ben vius en pobles i ciutats. Paral·lelament a la Renaixença literària, el folklorista va dedicar el seu temps lliure a la recol·lecta de píndoles d’enginy i saviesa orals que donarien lloc a llibres com Lo llamp y’ls temporals (1884), Meteorologia i agricultura populars (1888) i Zoologia popular catalana (1910).

Publicat pel Centre Excursionista de Catalunya, aquest últim llibre acaba de ser reeditat per Edicions Sidillà, que aprofita la proximitat del centenari de la mort de l’autor per recordar un personatge poc conegut. “Serveixi aquesta nova edició d’homenatge a totes les persones que han hagut de treballar i treballen, sovint en solitari, amb el país al cap i al cor”, es pot llegir al final del volum.

Observador i respectuós

Emili Samper Prunera escriu al pròleg dues de les característiques importants de la feina feta per Gomis: una és la fonamentació en el treball de camp, que li permet “entrar en contacte amb un gran nombre d’informants a qui pregunta una vegada i una altra [...] diferents qüestions i aspectes del seu interès”; l’altra, que no manipula ni embelleix literàriament -com s’estilava a l’època- res del que li expliquen.

Zoologia popular catalana es divideix en vuit grans apartats, dedicats a mamífers domèstics, ocells, peixos, insectes i rèptils, entre d’altres. El total d’animals que nodreixen el llibre són 160, des de la daina fins a la llúdriga o el tord, l’arna, la mallerenga i el talp o els més previsibles gos, gat, cavall i porc, i tots compten amb il·lustracions de David Granato.

Gomis dedica entrades a cadascun dels animals. Després d’enumerar les diverses maneres com se’ls coneix -gripau és sinònim de calàpet, galipau i granot-, cita les comparacions, embarbussaments, rondalles, aforismes i tota classe d’informacions que hagi pogut recollir en algun dels viatges. “No valer els budells del gat” significa no valdre res, quan algú “sembla un gos bastonejat” està abatut i humiliat, i quan es deia que “els nois no parlen fins que les gallines pixen” es volia dir que la quitxalla havia d’esperar el permís dels pares per escatainar (és a dir, per xerrar). Fa un segle, a Barcelona ja deien “home casat, burro espatllat”, i a Avinyonet, “cent anys ha que és mort el ruc, i encara el cul li put”. Gomis va recollir dades en més d’un centenar de pobles i ciutats. Sempre que pot també en cita els equivalents en castellà, francès i italià. Algú que és “brut com una guineu”, en castellà seria “más puerco que la araña ”, un home “gras com un porc” estaria “ hecho un lechón ”, i quan es diu “la cabra de mon veí té més llet que la meva”, en castellà tindria una altra comparació: “ La gallina de mi vecina pone más huevos que la mía ”.

Zoologia popular catalana recull un total de 1.927 exemples que es llegeixen amb molt d’interès i, en la majoria de casos, amb un somriure càndid o malèvol als llavis. Si el lector assoleix la fita d’acabar-lo, en sortirà, sens dubte, “més llest que una vespa”.