Xavier Sardà ha estrenat programa d’entrevistes a Barcelona Televisió. El títol és un gran encert: El pla Sardà. El joc de paraules és perfecte per a la televisió local perquè el vincula clarament amb la ciutat, el cognom l’identifica amb un programa d’autor i deixa intuir aquesta idea d’ordir una trama. Comunica acció. El pla és descobrir una mica més el convidat però amb un segell Sardà molt característic. Digue’n segell, digue’n ego. Divendres passat, el segon dia de programa, ja va convidar Pilar Rahola. Adversaris ideològics però amics confessos. Teòricament els periodistes haurien d’abstenir-se d’entrevistar companys d’aventures igual que els metges i psicòlegs no tracten els seus parents. La prudència afectiva fa que no s’intervingui el personatge amb el bisturí adequat. El pla Sardà va ser un magnífic massatge als egos respectius, però també és cert que ell va fer servir la confiança per deixar anar l’esperit poca-solta fins a uns límits que pocs haurien gosat traspassar amb la tertuliana il·lustre.
Sardà va començar l’entrevista amb un casc de futbol americà per protegir-se de les envestides de la Rahola. Tenia clar que el tema del dia havia estat la imatge de Junqueras plorant a Catalunya Ràdio i va saber anar per feina jugant amb aquesta idea. El sentit de l’espectacle, l’energia televisiva, el ritme intern del programa i la gestió del conflicte els manté intactes. Sardà va sobrat.
El tema del sexe no va trigar a aparèixer. Rahola li coneix les intencions. Eren dos desacomplexats entretenint l’audiència. Mentre Sardà li lloava la seva capacitat per gaudir sense miraments del sexe, ella li admetia: “Tu tens encara un polvo madur considerable”. Sardà va recuperar imatges d’arxiu del Crónicas Marcianas : “Teníem una tecnologia caríssima que feia que la gent semblés més prima”, deia descaradament al·ludint a una Rahola més jove i esvelta. S’ha de tenir valor per recordar-li al convidat els quilos que ha acumulat amb el temps.
Sardà, però, continua tenint un cert gust naïf: li va fer la sorpresa de trucar a la germana, s’ha posat uns botons al costat per repartir aplaudiments i al final del programa inclou un vídeo on uns nens defineixen l’entorn del convidat mantenint aquell esperit dels “ gallifantes ” del Sardà més innocent dels inicis.
La retirada televisiva de Xavier Sardà va fer que perdéssim un gran xòuman per guanyar un tertulià valent i arrauxat. Però veient-lo entrevistant t’adones que Sardà és molt millor i més punyent fent preguntes i qüestionant que no pas responent i opinant.
