RAJOY DEIXA CAURE Ana Mato. Finalment, a l’últim minut, abans que el taqui del tot a ell. És l’estil Rajoy, intentar que no passi mai res, i acabar fent les coses tard i malament. Sobretot ara que tard és sempre sinònim de malament. És un president acorralat per terra, mar i aire. Pel seu propi partit, pels mitjans que li marquen l’agenda, per l’ombra de la FAES, pel cas Gürtel, pel cas Bárcenas, pel seu passat al partit, pel seu present al govern. Perquè Europa comença a tenir evidències de mala gestió, perquè ara mateix no fer res és la pitjor de les opcions. Els casos de corrupció els té molt a prop. Molt. Tant que cal ser molt generós i imaginatiu i ingenu per creure que van poder passar tants sobres amunt i avall sense que ell en fos conscient, sobretot quan les seves inicials apareixen en els papers de l’amic tresorer “Sé fuerte, Luis”. El PP ha pecat d’arrogància, la té a l’ADN i no la pot evitar quan té majoria absoluta, i aquest mandat se’ls farà molt llarg, els dotze mesos que s’acosten abans de les eleccions espanyoles seran una eternitat. Al maig hi haurà autonòmiques i municipals, primera trompada. El procés català passant pantalles gràcies a l’impuls de les seves negatives. Un dia a dia als jutjats, o a l’atac presentant querelles increïbles o a la defensiva responent de casos de corrupció. La història deixarà escrit que amagar-se darrere de plasmes, anar dient que no compulsivament, xiular i dissimular, donar la mà a Obama sense entendre’l, i sobretot intentar que tot s’arregli sol i els problemes s’oblidin, és la garantia més absoluta de fracàs. L’escletxa de la dimissió de Mato inaugura una etapa que Podem hauria de celebrar amb confeti.
