Imaginem que Mariano Rajoy volgués passar comptes amb antics rivals i/o grups interns que ell creu amb prou entitat dins del PP per moure-li la cadira. I imaginem que la millor manera de fer-ho és amb unes precises filtracions que activen el cas de les anomenades targetes black. Imaginem que Rajoy vol eliminar definitivament com a rival la sempre incansable Esperanza Aguirre. I imaginem que per fer-ho activa el cas Púnica, que toca de ple Francisco Granados, la seva antiga mà dreta. Toc, toc... tac. Piques la bola del número 2 i fas carambola. I imaginem que la conseqüència d’obtenir aquestes dues victòries internes per assegurar-se el control futur del partit és una imatge de corrupció que els deixa com a tercera força política per darrere d’un PSOE en hores més que baixes subterrànies i un Podem que és un paper de regal molt bonic que encara no sabem què embolica exactament. I imaginem que, perdut el front de la corrupció, Rajoy juga la carta de seguir inflexible amb el tema català per recuperar-se electoralment.
Bé, un cop imaginat tot això (repeteixo i-ma-gi-nat perquè és una hipòtesi que no pot ser i a més és impossible), només poden passar dues coses: 1) que li surti bé o 2) que li surti malament. El segon cas implicaria la seva fi política personal i la de dues cúpules del PP (l’anterior i l’actual) i, de passada, serviria per saber si el sector de la Policia i del CNI que activa casos i elabora i filtra informes falsos ho fa per contribuir a la causa o són agents dobles que, precisament, la volen eliminar. El primer cas seria terrible, sí, però possible.
