Efímers 22/05/2015

Raons per (no) anar a votar

i
Sara Berbel
3 min

L'Anna, de 52 anys i més de tres a l’atur, diumenge no anirà a votar. Tampoc ho farà el Pere, el seu marit, en atur des de fa dos anys i que ara sobreviu fent feinetes en l’economia submergida. Se sumen al nombrós grup de persones que seran protagonistes l’endemà de la celebració de les eleccions, ja que, fins i tot les expectatives més optimistes, situen la possible abstenció entorn d'un 35%-40%.

No és fàcil analitzar les raons que provoquen que tantes persones no estiguin aparentment interessades a participar en allò que sens dubte determinarà les seves vides futures. Més d’un terç de la població es queda a casa a l’hora d’anar a votar, i la xifra encara és superior si parlem d’altres tipus de participació més compromesa, en què l’Idescat assenyala que només entorn d'un 15% de persones participen activament en associacions culturals, esportives, del tercer sector, sindicats o partits polítics.

En el cas de la participació política la causa més assenyalada sol ser l’anomenada 'desafecció', partint de la hipòtesi que els partits s’han allunyat de la ciutadania a causa de les seves formes poc democràtiques i els casos de corrupció. Però hi ha un altre factor del qual no es parla i sobre el qual avui voldria posar una mica de llum: l’elevat índex d’atur i el seu impacte sobre la participació.

El conegut psicòleg Martin Seligman va comprovar que, quan les persones havien viscut repetidament situacions doloroses de les quals no podien sortir per si mateixes, deixaven de lluitar i s’instal·laven en la desesperança. Això les conduïa a no ser capaces d’explorar altres possibilitats i ni tan sols a escapar d’aquestes situacions quan la sortida i la probabilitat d’èxit era davant d’elles.

S’han analitzat algunes comunitats on l’atur és molt elevat anotant, durant mesos, tots els esdeveniments de les seves vides: morts, defuncions (inclosos suïcidis), dietes alimentàries, participació cultural, redaccions dels fills i filles a l’escola, regals que es demanen als Reis o a Santa Claus (segons la cultura d’origen), etc., tot per comprendre a fons quin és l’impacte de l’atur en les famílies afectades. S’ha arribat a la conclusió que a més dels efectes imaginables, com l'empobriment econòmic, l'augment de conflictes, l'increment de trastorns d’ansietat, la desestructuració del temps quotidià o la disminució de relacions socials, un dels resultats més sorprenents és que la situació d’atur i desesperació no condueix a actituds “revolucionàries” ni agressives sinó que, per contra, les persones cauen en un estat d’apatia i resignació, sovint acompanyat de sentiments de culpa.

Si bé existeix una primera fase després d’una pèrdua com és la feina d’indignació i desesperació, aviat les persones s’instal·len en la desesperança profunda, sobretot quan l’atur és de llarga durada, i s’ha demostrat que això comporta una forta caiguda de participació política, sindical, cultural i, en conseqüència, s’engrosseixen les files de l’abstenció. Membres de la PAH asseguraven que els sobtava veure que les persones, quan estaven a punt de perdre la casa, no es mostraven lluitadores ni impel·lides a l’acció per reclamar justícia sinó que, més aviat, estaven resignades, indefenses i, fins i tot, se sentien culpables de no haver sabut o pogut superar la situació. Per això el seu primer repte va ser l’empoderament d’aquestes persones, fer-les veure que és l’estructura socioeconòmica la responsable i aconseguir que prenguin les regnes de les seves vides per continuar lluitant. Tornar a creure en la força de la col·lectivitat, de la cooperació, és fonamental per assolir-lo.

Per això serà difícil incrementar la participació mentre els índexs d’atur i de precarietat laboral (que té pràcticament els mateixos efectes desincentivadors) siguin tan elevats, i només unes polítiques actives que treballin per l’empoderament i no aprofundeixin en la condició de victimització seran reeixides.

Hi ha, tanmateix, un factor per a l’esperança i és que, fins i tot en el pitjor dels casos, trobem sempre entorn d'un 10% de persones “indestructibles”. Persones que, malgrat tots els obstacles i cops que els dóna la vida, inclòs l’atur persistent i la pobresa que comporta, mantenen l'esperit de lluita i les expectatives de futur intactes. Són aquesta “classe valenta” de què el diari ARA s’ha fet ressò en els darrers dies als espais d’opinió. I poden ser el motor per a tota la resta, participant, cooperant i construint una societat realment cohesionada.

stats