Ricki Rendazzo és una cantant que ha envellit atrinxerant-se en bars de poc glamur. Per a ella, la música és el més important, i ho demostra cada nit pujant a l’escenari amb els seus fidels The Flash, una banda de fantasia que inclou Rick Springfield a la guitarra; el teclista de Parliament-Funkadelic, Bernie Worrell; el bateria Joe Vitale, i Rick Rosas, baixista de confiança de Neil Young i que va morir poc després del rodatge de Ricki. La gens casual tria de l’ American girl de Tom Petty per obrir el film ens indica que el personatge encarnat amb magnetisme poc refinat per Meryl Streep es definirà a cops de rock corejable, però el guió de Diablo Cody no està tan interessat a descriure la rutina d’una artista blue collar com a forçar el retorn de la Ricki a una llar que s’ha reconfigurat i aburgesat sense ella. Llàstima, perquè és precisament esplaiant-se en els parèntesis musicals que les imatges troben una manera estimulant d’expressar-se, registrant el brunzit d’emocions dels actors-músics. Aquestes seqüències fan palès que darrere la càmera hi ha Jonathan Demme, cineasta sempre atent a la bellesa dels gestos que construeixen una cançó; així ho demostren peces com el videoclip de The perfect kiss (New Order), o el film-concert de Talking Heads Stop making sense. Amb tot, les convencions de la comèdia dramàtica es reserven un apunt murri, identificant l’ordre amb una família d’esquerres, ecologista i que guarda la marihuana en una nevera de gamma alta. En aquest escenari, és la Ricki, amb el seu cuir immobilista i el seu republicanisme recalcitrant, qui aporta el picant de la incorrecció política.|
Direcció: Jonathan Demme Guió: Diablo Cody. 101 minuts. Estats Units (2015). Amb Meryl Streep, Kevin Kline, Mamie Gummer Per a rockers amb el cor tendre
