CORREM EL RISC de deixar de ser autocrítics, posant-nos massa a la defensiva per culpa de l’allau de crítiques orquestrades, infundades i malintencionades. I el de confondre la determinació amb la pressa desesperada. El de perdre la calma i el consens en el moment clau del pols psicològic. El de tornar-nos maximalistes on calen acords mínims. I el de posposar debats imprescindibles o prioritats ineludibles amb l’excusa d’una fugida cap endavant.
Tenim l’OPORTUNITAT d’oblidar tàctiques victimistes i construir projectes inclusius. La de seduir indecisos parlant més de futur que de passat. La de pensar més en urbanisme que en decoració: deixar els detalls per més endavant i assentar uns fonaments sòlidament engrescadors, una arquitectura a la mesura humana. La de pensar abans d’actuar perquè les emocions no ens aboquin a un emotivisme descontrolat. La d’omplir de contingut cada mot grandiloqüent abans de dir-lo, i agafar-nos també a les paraules senzilles i clares, les que permeten avançar els dies de cada dia. La de bastir unitats sense necessitat d’unanimitats.
Ens caldrà una ACTITUD pacient gens resignada. El coratge de qui coneix la por i la venç perquè sap on va i sap que hi anirà. Ser més propositius que reactius. La generositat autèntica, que requereix esforç i sacrifici. Respectar per fer-nos respectar. Valorar tant els matisos dels altres com els propis. I intel·ligències: la política, l’estratègica, la tàctica, l’emocional, la social. Totes.
