Per què no entrem dins la sala d’estar? Aquí comença a fer massa calor -va improvisar el patriarca Feliu Pocapena, que intentava guanyar temps-. El cert era que el cel s’havia omplert de niguls allargassats i vermellosos, com cantaven els Antònia Font, i que començava a bufar un vent que presagiava tempesta.
-On aneu, canalla? -va remugar l’àvia Mercè, que es despertava de la seva migdiada com si tornés del regne dels morts.
El primer a reaccionar a la intromissió de la iaia va ser Feliu Pocapena, decidit a restablir ponts amb els membres de la família. O, més ben dit, a construir-los per primera vegada:
-Mamà! Com es troba? Ha descansat bé?
La dona el va mirar com si no l’hagués vist mai abans:
-Nen, no em vinguis amb bajanades -es va aclarir sorollosament la gola durant un quart d’hora, i després va afegir-: On és la ginebra que m’ha portat el gamarús de l’Elies?
Això va alarmar l’hereu Pocapena, que no tenia cap interès que els seus pares s’assabentessin del compromís financer que li havia fet signar a l’anciana. Guiat per l’habitual falta de llums, va impostar un riure miserable:
-Tata, quines ocurrències! Com pot dir això?
Era inútil: els ulls de la patriarca i la matriarca Pocapena ja s’havien posat damunt l’espectacular botella de ginebra Lobster’s Premium edició especial, que estava aparcada en un costat de la chaise longue de l’anciana, mentre ella, balbucejant incoherències, la buscava amb un braç a les palpentes.
-Tu li has dut això a la iaia, idiota? -el patriarca Feliu Pocapena recuperava el to que habitualment solia gastar amb el seu descendent-. Que no saps que no li convé gens? -intentava dissimular a força de severitat el fet que ell mateix solia proporcionar-li a la vella tot l’alcohol que volia i un poc més, a veure si d’una vegada es moria i podia rebre’n l’herència.
-Fill, la ginebra destorba l’animal interior de la iaia -va afegir la matriarca Núria Pocapena-. Ella porta a dintre un ornitorinc, que són aus amb molt mal beure.
-Jo... -va tartamudejar l’hereu Elies-. Jo només vull la seva felicitat, i també la vostra... -va intentar iniciar un ploricó fals, però no se’n va sortir-. La veig sola, a la Tata, em preocupo per ella... -i a la fi va aconseguir almenys que li sortissin mocs pel nas.
Aleshores un gran vent va remoure el jardí i la pèrgola, es va enfosquir el cel com si de cop i volta s’hagués fet de nit i una veu fonda es va imposar:
-¿Per això em vaig fer matar a la trinxera, colla de babaus? A veure si espavileu! -va tronar el fantasma de l’avi Eudald Pocapena, que sempre s’apareixia quan menys falta feia a ningú.
