ABANS D’ARA
Efímers 30/07/2014

A Salamanca amb Josep Tarradellas

De l’article d’Ibáñez Escofet (Barcelona, 1917-1990) a La Vanguardia (15-V-1984), traduït al català pel mateix autor. Uns referents més enllà dels tòpics del passat i del present.

Manuel Ibáñez Escofet 1984
2 min
A Salamanca amb Josep Tarradellas

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsAcabo de tornar del meu viatge a les terres de Castella. [...] Salamanca era l’objectiu principal del viatge, i la companyia era la de Josep Tarradellas, el president històric de la Generalitat de Catalunya, una de les figures més importants del nostre temps. I no sols per als catalans, que en part podrien considerar com a zelosament exclusiva la personalitat que els va conservar i defensar la institució secular en un paisatge elegant i fred molt semblant al de Castella, la Turena francesa, bé que amb verds diferents, com els de les vinyes que abraçaven Saint-Martin-le-Beau. El que més m’ha sorprès i commogut del viatge és precisament la curiositat, el respecte, l’afecte i fins l’entusiasme que despertava l’antic president. A un català en exercici més o menys tocat per la història o pels seus tòpics com jo, li eren inexplicables aquelles barretades en la daurada i adorable Plaza Mayor salamanquina -possiblement les últimes barretades d’una Europa que està descoberta-, aquells gestos d’afecte, aquelles somriures còmplices, aquells aplaudiments espontanis, aquelles paraules sentides, aquell assenyalar el nens amb la mà la figura alta i corpulenta, venerable i digna, del vell català que es passejava lentament per la plaça setcentista, per la Universidad, per les catedrals, per Sant Esteban, per la cantonada de la Univesidad Pontificia i la Casa de las Conchas. “ Que Dios le conserve muchos años la vida para bien de España ”, li deia un, tot estrenyent-li les mans; “ En usted felicito a todos los catalanes, que consiguen lo que desean sin matar a nadie ”, va dir-li una dona menuda i endolada. “ Al gobierno, señor Tarradellas ”, li deia un altre. I fins i tot se sentia -era abans de la trista final- algun “Visca el Barça!” com a expressió d’afecte popular i senzilla. Per a molts espanyols als quals no han explicat la història com cal no hi ha cap més referència de Catalunya que aquest Barça dels nostres somnis i dels nostres dolors. [...]

stats