PRIORITZARés un dels verbs més útils i més difícils de conjugar amb èxit. Cada dia costa més. Aquest món apressat, confús, incert i multiconnectat ens ofereix tantes oportunitats per ocupar-nos i distreure’ns que si et descuides es van acabant els dies i s’acumulen a parts iguals els deures pendents i les excuses. Fem tantes coses, o ho sembla, que ens és fàcil perdonar-nos les que no han cabut a l’agenda. Igual que totes les accions importants i que requereixen clarividència, prioritzar en les vides dels altres sembla fàcil. No ens cal conèixer-les gaire per decidir què haurien de fer i en quin ordre. Per prioritzar sobre un mateix necessites un temps per rumiar, un mètode per endreçar i una distància de nosaltres mateixos que es va perdent perquè ens passem el dia comunicant. “Està comunicant”, quan hi havia telèfons fixos volia dir que la persona en qüestió “estava ocupada”. Ara estem emetent, comuniquem, estem ocupats cada minut. Vaig fent llistes. I classificacions. I objectius. I etiquetes que m’ajudin a distingir el que és important del que és urgent. Però el que és difícil o fa mandra ho té fàcil per encallar-se. I sobretot dilatem el que no ens dóna satisfaccions immediates. Critiquem el curtterminisme als polítics perquè en són uns mestres, però no es poden queixar dels alumnes avantatjats que els imitem, igualem i si cal superem. De tant en tant decideixes com a prioritat deixar-ho escrit, renyar-te en públic. Amb el desig que la teràpia serveixi, i amb la por de confondre “haver-ho dit” a haver millorat de debò. L’energia que perdem per la boca, fent grans plans, serà malaguanyada si no ens en queda per executar-los de manera eficient.
