Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

Sovint oblidem la sort que tenim d’anar a escola

“SOVINT OBLIDEM la sort que tenim d’anar a escola. En algunes parts del món el camí a l’escola és una cursa d’obstacles, i l’aprenentatge és una conquesta. Cada matí, a vegades jugant-se la vida, criatures plenes de coratge emprenen el viatge cap al coneixement. Aquests escolars són els herois de les seves pròpies històries, històries reals”.

Així comença Camí a l’escola, un documental que si encara no heu vist heu de veure amb els vostres fills. Jo mirava amb un ull les imatges, precioses, tendres, dures a vegades, i amb l’altre observava els ulls del meu fill de 12 anys, l’edat d’alguns dels protagonistes, que caminen quilòmetres i esquiven elefants o girafes o empenyen la cadira de rodes rudimentària del germà per poder arribar a classe. I sabeu què? Quan vam acabar de veure-ho, i al meu fill li semblava tot tan llunyà, tan exòtic, vaig recordar que el meu pare també havia de caminar per anar a estudiar, i el meu avi encara més. I li vam telefonar. L’avi feia 8 quilòmetres al matí i 8 a la tarda, de Collsuspina a Centelles, per anar als hermanus. Mon pare en feia 5 d’anada i 5 de tornada, des de la casa de pagès on els cuidaven perquè la seva mare estava malalta fins als escolapis de Moià. L’avi va estudiar fins als 12. Al pare el dia que en feia 13 li van dir que ja tocava canviar de llapis, posar-se’l a l’orella i treballar a la fusteria: pocs dies després ja feia la primera caixa de morts, encàrrec que incloïa la feina de posar-lo dins de la caixa. La meva infantesa era plena d’històries d’aquestes. Sempre he tingut present la sort immensa de poder estudiar. Però tristament m’havia oblidat de compartir-ho, i gràcies a aquesta pel·lícula deliciosa ja ho he fet.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT