Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

Surt realment a compte ser optimista?

A LA MAJORIA d’entrevistes que faig busco la manera de demanar-los si són optimistes o pessimistes. M’he trobat de tot. Intel·lectuals que diuen que la pregunta no és pertinent, que en la seva feina aquesta actitud no es té en compte, que són realistes. D’altres que matisen el seu optimisme, o el desplacen en el temps: “A curt termini no, però sí en un cicle més llarg”. Diumenge podreu llegir el filòsof John Gray, un pessimista brillant, un provocador que considera que el progrés és un mite i que el cicle humà sempre ens acaba portant a la barbàrie. Els pessimistes solen quedar més interessants, fan frases més contundents, de la mateixa manera que els articulistes que carreguen durament donen més satisfaccions immediates. Però per mi el tema no és només de discurs. Alguns dels que fan relats negatius són optimistes que en el fons del fons aspiren a alarmar i aconseguir que els seus pronòstics no es compleixin. I n’hi ha que fan discursos bonistes i positius només com una manera de conformar-se i blindar el seu conservadorisme. A més, com el sentit de l’humor, l’optimisme no el podem triar del tot. Es pot cultivar, però hi ha gent de mena més positiva que altra. El que acaba sent rellevant són els nostres fets, com hi reaccionem. I aquí un bon pessimista i un bon optimista es poden acabar trobant. El que creu que el món pot millorar pot pecar d’excés d’expectatives, però gràcies a això trobarà l’energia per treballar-hi. El que tem que pot anar enrere pot ser capaç d’arremangar-se per impedir que això passi. La gràcia és trobar l’impuls per intentar-ho. I si això ho trobes en un optimisme basat en fets reals, tot això que tens.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT