NOMÉS ÉS UNA ENQUESTA més, i les enquestes, ja se sap. Però segons l’últim CIS la preocupació dels espanyols per la corrupció es va disparar durant el mes de novembre i ha assolit un rècord històric: l’esmenten un 63,9 per cent dels enquestats. Només l’atur preocupa més que la corrupció. Queden molt avall la sanitat (8,6%), l’educació (7,7%) i les “retallades” (4,1%).
Hi ha motius evidents perquè la corrupció preocupi obsessivament. N’hi ha molta, els casos estan tan entreteixits que fan deduir que és sistèmica i no puntual, i a sobre els partits, en una actuació suïcida, se la llancen a sobre sense entendre’n l’efecte bumerang. La unitat policial de Fernández Díaz buscant corrupció a Catalunya per desprestigiar el procés acaba desprestigiant també, i pel mateix preu, les pràctiques polítiques a tot l’Estat. Però una de les principals causes que la corrupció preocupi gairebé tant com l’atur és que, com l’atur, no s’arregla. La percepció és que el sistema va allargant la seva agonia, intentant que la desaparició sigui lenta, fingint voluntat regeneradora. La velocitat amb què la classe mitjana s’ha empobrit és inversament proporcional a la velocitat amb què la democràcia aborda la seva refundació. Té la part positiva, la corrupció ja és una prioritat en la indignació ciutadana, i s’acabarà sabent tot. Però em dol que, angoixats per tants escàndols, considerem com a preocupacions menors la sanitat, l’educació o les retallades. Pot ser una espècie de resignació, o que estem tan enfeinats protegint-nos de la brutícia que ens envaeix, sobrevivint a les clavegueres del sistema que vessen, que no tenim temps ni de preocupar-nos del més essencial.
