Veure un partit de la selecció italiana a Formentera és com fer-ho a Nàpols. Els italians que envaeixen l’illa gran part de l’any viuen amb passió el futbol de la seva selecció. Llatins de sang calenta i gola cridanera. Va ser tota una experiència poder compartir els 90 minuts de l’Anglaterra-Itàlia entre els clients d’un xiringuito de platja i tot el personal de la cuina que ja havia acabat el torn. L’horari del partit, les dotze de la nit, va fer que tothom fes via i que es recollissin les taules més aviat del que és habitual. Tothom tenia pressa. Després del cafè, van començar a córrer els gintònics, perquè el partit s’ho mereixia. Vam seguir la transmissió que oferia Sky Italia. El nivell dels comentaristes, val a dir-ho, era excel·lent. Primaven l’anàlisi per sobre de les opinions buides. Objectivitat. Si en alguns moments Itàlia es desconnectava del partit, ho criticaven, però també intentaven explicar el perquè. Lluny de favoritismes. Lluny dels crits i esgarips dels quals alguns fan bandera, i que han convertit certes transmissions esportives en un exercici de voluntat insofrible. La dictadura del hooligan contra el rigor periodístic. Els professionals de Sky Italia van demostrar que el futbol es pot viure de moltes maneres, però quan un fa una transmissió el més important és donar claus als espectadors. Tractar-los de tu a tu i amb maduresa. I, en definitiva, amb respecte. Seria bo que a Telecinco en prenguessin nota. I, acabat el partit, amb victòria italiana inclosa, una abraçada entre tots els presents i una ronda de limoncello per tutti. I és que no es guanya cada dia a Anglaterra amb una certa solvència.
El poble més car del món. Els sindicats de TVE han denunciat que els 13 capítols d’ El pueblo más divertido han costat a l’ens públic 3,5 milions d’euros i que Mariló Montero cobra 13.000 euros per programa. Menys d’un milió i mig d’espectadors, un 8% de quota, van seguir-ne l’estrena dilluns passat, cosa que la convertia en la quarta opció dels televidents espanyols. Dubto que avui les xifres siguin gaire superiors. Però deixant de banda els números, el problema d’aquest format produït per la productora d’Ana Rosa Quintana és la falta de respecte cap a l’espectador. Se’ns enfoten a la cara. No és un tema de preu, sinó de concepte. És el retorn a la televisió de fa 40 anys. És un espectacle grotesc que et fa dubtar si el que estàs veient està passant de debò. Tot plegat sembla una innocentada de mal gust. Per un moment, arribes a pensar que el món s’ha tornat boig i que l’apocalipsi és a tocar. M’atreviria a dir que és un dels bunyols més grans que he vist mai en pantalla, Costa de creure que algú ho hagi vist abans que s’estrenés el programa. Per què algú l’ha vist abans, no? I, aleshores, un 8% de quota et sembla molt i 3,5 milions d’euros et semblen una autèntica barbaritat.
