L’única temporada que val la pena de The newsroom és la primera. I després del sofriment que provoquen la segona i la tercera (que ha estrenat ara Canal+), fins i tot dubtes de si allò que vam veure va ser un miratge o potser ens vam deixar arrossegar per la novetat. La tercera temporada és insuportable. Ha deixat de ser una sèrie sobre un canal de notícies per convertir-se en una mena de compendi temàtic per a estudiants de periodisme que es volen il·lusionar amb l’ofici: un dia toca verificació de dades i contrastació de fonts, un altre toca ètica informativa... A Aaron Sorkin sempre se li ha criticat aquesta pàtina alliçonadora i un relat idíl·lic del món que retrata. Però aquesta tercera temporada el creador s’ha passat de setciències. L’arrencada amb els atemptats a la Marató de Boston prometia com a primera matèria per construir una bona història periodística al seu voltant, però l’espectador es veu superat per una verborrea tan inaguantable dels personatges que al final se li’n fot el cas i els dilemes que tinguin. The newsroom ja no cola. Ni per a la gent del gremi, que se sent alliçonada des de la més absoluta teoria i el thriller informatiu li fa riure, ni per a l’espectador aliè a la professió, que li rellisquen els dilemes ètics, les fluctuacions de l’empresa a la borsa i no entén les encriptacions informàtiques de fonts misterioses. Sorkin s’ha passat de frenada. Ha convertit els personatges en herois de redacció afectats. Els actors estan sobreactuats. La metralladora del guió ha perdut el control i dispara per sobre de la capacitat d’assimilació de frases enginyoses i declamacions. I els conflictes sentimentals i el casament entre el Will McAvoy i la MacKenzie McHale són un conyàs. McAvoy era molt més interessant al principi de la sèrie, quan es debatia entre el periodisme més comercial i el retorn a l’ofici honest. MacKenzie aleshores tenia un antagonista potent que donava sentit al seu perfil. Ara la veus i reses perquè mai et toqui una companya de feina amb aquesta intensitat professional passada de rosca. Charlie Skinner, el veterà president de la cadena Atlantis, era un home savi i s’ha convertit en un avi pesat.
Sorkin ha collat els cargols del guió, i l’ha fet pretensiós i enrevessat, però ha trivialitzat la narració audiovisual. Intenta dirigir constantment les emocions de l’espectador i disfressa les escenes d’una èpica periodística gratuïta i infantil. Ara ja és més apassionant veure un informatiu de Telecinco i rondinar des del sofà pels continguts que aguantar els sermons de The newsroom.
