D’acord amb el veredicte dels lectors de l’ARA i de l’ARA Balears, Fàtima Pocapena va decidir no endur-se’n al llit l’historiador Norbert Bolós, a pesar que ell fes totes les cucaveles imaginables per aconseguir-ho. Per altra banda, el marge de la votació era estret: un trenta-sis per cent dels votants es mostraven a favor de l’ajuntament carnal entre la gran dels Pocapena i el llastimós Bolós, davant d’un escurat quaranta-tres per cent que s’hi mostrava en contra, més que res perquè seria una llàstima que els nostres dos personatges, a una edat tan tendra com els quaranta-set anys, perdessin la virginitat.
Jénifer, la secretària, la va avisar per la línia interna:
-Tens aquí el pringat del Bolós. No sé què li has donat, però està fora de si. O te’l tires o jo no el vull tornar a rebre.
Fàtima Pocapena va empassar saliva.
-Que entri -va acceptar.
El fet no va trigar ni dos segons a produir-se. Norbert Bolós va entrar com una exhalació al despatx, portant un ram de roses i una bossa plena de llagostins acabats de comprar a la peixatera d’El Corte Inglés de la plaça Catalunya. Abans que Fàtima Pocapena pogués dir res, ell va barbotejar:
-T’agrada el marisc, Fàtima? -i, sense donar-se aire ni a ell mateix, va continuar, picant penosament un ull-: Tenc entès que el marisc és afrodisíac, eh? Eh?
Vencent un impuls instintiu de fer-lo rodar per les escales, Fàtima Pocapena va respondre:
-Com vols que els fem, els llagostins? A la planxa o a l’allet? Potser se t’ha oblidat que aquest és un despatx oficial. Som al Museu de les Relíquies de la Pàtria.
-Allà on sigui que em deixin vagar, allà és casa meva -va respondre Norbert Bolós, sense adonar-se que citava una cançó heavy.
Fàtima Pocapena va adoptar un posat circumspecte:
-Norbert, jo vull de tu la teva investigació sobre Ramon Llull i Guifré el Pilós. Tu vols de mi els diners que pugui aconseguir per a tu. Res més, no ens confonguem.
Norbert Bolós va mostrar un somriure idiota.
-Res més, senyora directora? Em penso recordar que vares acceptar sopar amb mi.
Ella va explotar:
-De què? D’aquests llagostins estantissos? No soparia amb tu ni que em morís de gana, Bolós! -per la irritació immediata de la glotis, va notar que havia cridat massa.
Norbert Bolós va replicar:
-Oh, com vulguis. Tinc algun amic a la premsa que potser estarà interessat a saber com el teu senyor pare et va organitzar unes oposicions a mida perquè accedissis al teu lloc -va fer una pausa, va estossegar i va afegir-: Puc ser friqui, però no imbècil.
Ella es va mossegar els llavis. No li va quedar més remei que claudicar:
-D’acord, Bolós. Parlem-ne.
