BARCELONACom una opció econòmica de vacances en temps complicats, com una manera de posar a prova les pròpies fortaleses físiques i mentals, per motius religiosos, culturals... El Camí de Sant Jaume s'ha erigit, sobretot des de l'últim quart del segle passat, com un reclam turístic que va a més. Només durant el 2011, 183.366 pelegrins van arribar a Santiago de Compostel·la. I aquest any, la xifra es preveu encara més alta, ja que al juliol ja s'havien superat els 100.000 pelegrins. Tot i que no hi ha un única ruta per fer aquest pelegrinatge, el Camí Francès, que entra a l'Estat per Roncesvalls, és el més popular, el que segueixen més del 70% de les persones que es decideixen a caminar fins a Santiago. Això suposa un trajecte d'uns 750 quilòmetres. Els camins, però, també neixen en punts com Sevilla, Lisboa i Madrid.
A Catalunya, el Camí de Sant Jaume ha dibuixat diverses rutes, però el braç major, que té un doble origen a la Jonquera i al Port de la Selva, va cap a Montserrat per seguir cap a Lleida. Sempre en direcció a Santiago.El Camí, diuen, és diferent en funció de qui i com el camina. Es fa, doncs, en caminar.
Mireia Ymbert i Javier Cámara
"Ens vam conèixer fent el Camí de Sant Jaume i dos anys després Ja estàvem casats"
Es van decidir a fer el Camí de Sant Jaume cadascun pel seu compte, acompanyats d'amics i sense tenir ni idea de l'existència de l'altre a centenars de quilòmetres de distància, però alguna cosa va començar a canviar en les seves vides quan van creuar la primera mirada. Mireia Ymbert i Javier Cámara es van conèixer l'estiu del 2002, a l'alt del Perdó, a Navarra. Ella reconeix, però, que ja l'havia vist abans, a Roncesvalls, quan tots dos començaven les seves rutes, i que la primera impressió no va ser bona, perquè els comentaris que ell feia li semblaven més aviat poc graciosos. Les trobades en diferents punts de la ruta i sobretot la sorpresa final que ell li havia anat preparant durant tot el Camí van canviar aquestes primeres sensacions, i avui estan casats i tenen dos fills. La gran arma del Javier, que és de Jaén, van ser una pila de cartes que li va anar escrivint des de diferents pobles i que la Mireia es va trobar a la bústia en tornar a casa, a Barcelona.
Expressions salades com "primor de mis primores", que ell utilitzava amb freqüència, es van encarregar de fer la resta. De seguida li va trucar per saber com li anava i ell, que havia fet una ruta més llarga per arribar fins a Finisterre, tot just estava tornant. El Javier va caçar al vol la invitació d'ella que, amb mitja innocència, li demanava a veure quin dia li feia una visita a Catalunya. La visita va arribar el cap de setmana següent i la impressió de tots dos, "ja sense la pinta d'excursionistes, va ser molt millor", com recorda la Mireia. Sis mesos després ja vivien junts, perquè ell, que és llevador, no va trigar a trobar feina aquí. Al cap de dos anys, estaven casats.
Guarden, doncs, un record dolç del Camí. Els dos l'havien fet abans, però aquest cop la ruta va tenir un component afegit. No descarten repetir l'experiència en el futur, encara que el Javier dubta perquè està convençut que de la mateixa manera que l'experiència et pot portar a conèixer algú, com en el seu cas, també hi ha parelles consolidades que no superen la prova. Lluny de qualsevol por, però, fer-lo en família és una opció que els passa pel cap. Tenen clar que el Camí és "sempre diferent" i la Mireia, a més, té el cuquet de fer-lo sencer: té pendent la part central.
Josep Maria Arnau
"El vaig fer per la meva dona, va ser una promesa que em vaig fer a mi mateix"
Josep Maria Arnau no era un apassionat de les grans caminades, però quan la seva dona va passar per una operació complicada es va fer una promesa: si la cosa sortia bé, faria el Camí de Sant Jaume. I no s'hi posava per poc, el faria des de Saint Jean Pied de Port, a França. No era, assegura, cap promesa religiosa, sinó un compromís amb ell mateix. Un esforç dedicat a la seva dona amb qui alguna vegada havien fet plans per fer el Camí plegats. Quan les coses van anar sortint bé i l'Helena, la seva dona, es recuperava, va decidir complir la promesa. Per disponibilitat de temps es va plantejar fer-lo per fases: caminar una setmana a l'any. En va necessitar set, del 2003 al 2009, però va assolir el repte. La promesa, tot i així, es va revelar molt dura a l'inici. "Vaig estar a punt de deixar-ho córrer al tercer dia", explica. L'atzar ho va impedir, perquè en aquell moment no va trobar cap cotxe ni ningú que li permetés abandonar i va decidir seguir. Avui és un enamorat del Camí de Sant Jaume i manté la tradició d'agafar-se una setmana de vacances per anar a fer un tram diferent. Quan es jubili, el vol tornar a fer sencer i sense interrupcions.
Ara la bufetada de la primera experiència ja queda lluny. Aquell cop va haver d'enviar més de vuit quilos d'equipatge cap a casa el segon dia. Va aprendre ràpid la rutina del pelegrí: portar el mínim i rentar la roba aviat per tenir-la seca l'endemà. El tercer dia quasi se'n torna, però superat aquest tràngol tot van ser experiències positives, tant per la gent que va anar coneixent, com per les estones de reflexió íntima. El van emocionar de manera especial dos moments. L'un en arribar a la Creu de Ferro, on la tradició diu que els pelegrins deixen una pedra recollida en iniciar el Camí per alliberar càrregues. Ell va complir la tradició i ho va fer amb un homenatge a la seva dona: hi va deixar una pedra en forma de cor. El segon moment màgic el va viure a Santiago, quan li van lliurar la Compostel·la que acredita que ha fet el Camí i que, a més, recull a qui l'ha dedicat.
Joan Muriel
"El camí des de Sevilla està menys explotat, és més espiritual"
Joan Muriel, que és bomber del parc de Mollet i un apassionat de les travesses de muntanya, reconeix que el Camí de Sant Jaume el va enganxar. Va fer el Camí Francès des de Roncesvalls, el 2005, acompanyat d'un amic. El va completar en 28 dies, però té clar que, en aquest cas, "les presses no són bones i la gràcia és gaudir de cada etapa". Es va decidir a caminar fins a Santiago per una motivació econòmica: hi va veure una bona forma de fer vacances low-cost. Però un cop s'hi va trobar, s'hi va enganxar. I per això, aquest any, ha animat el seu germà a fer la Via de la Plata, des de Sevilla. Creu que és una ruta "molt més espiritual, perquè no està tan explotada com el Camí Francès, que és el que fan la majoria de persones i està molt més ple". Ell prefereix haver-se de buscar la vida i no caminar tant en grup. "No sabíem si al poble següent tindríem lloc per dormir o no, és una ruta més personalitzada, la vas dibuixant sobre la marxa", recorda. Ara es planteja noves cites, com tornar fer el Camí Francès, però a l'hivern, perquè li han dit que el paisatge és completament diferent.
No és l'únic del seu parc de Bombers que ha caigut rendit als encants del Camí. De fet, ben bé un terç dels companys ja l'han fet en alguna ocasió. Juli Escriche, per exemple, el va fer en bici el 2003, seduït per les històries que n'explicaven. "El vaig fer sol, però allà coneixes gent el primer dia", recorda. Després de completar el Camí en només vuit dies, s'ha sumat al grup de companys que en lloen els encants.
