La pirotècnia: tret identitari dels Països Catalans

Barcelona“Als Països Catalans no hi ha festa en què no hi hagi foc”. Manel Carrera és estudiós i divulgador de la cultura popular catalana, director del portal Festes.org i autor del Calendari de festes amb pirotècnia (Botarga Produccions). En aquest llibre, publicat a l’abril gràcies al micromecenatge, fa un recull “exhaustiu” de les pràctiques que es poden fer amb pirotècnia als territoris de parla catalana segons l’estació de l’any: “Des del llançament individual i espontani de coets a l’aire o traques per demostrar alegria fins a les complexes piromàquies que impliquen tot un poble”.

Conscient que incloure totes les festes que existeixen d’aquest tipus és pràcticament impossible, Carrera inclou al calendari els exemples més significatius o curiosos del que considera un tret identitari dels Països Catalans. “A escala europea és on hi ha més pirotècnia. Hi ha llocs com Itàlia i Malta on també utilitzen la pólvora a les festes populars, però enlloc com aquí -explica-. El que diferencia les nostres festes és el seu vessant participatiu. La gent es posa sota el foc i salta, balla i riu”.

Tal com s’explica al llibre, un altre tret distintiu seria que darrere de tota encesa pirotècnica hi ha una “intenció”. L’autor parla de “rituals”, de “creences” que motiven les festes pirotècniques, i posa l’exemple de les cordaes del País Valencià, en què els participants aprofiten per resoldre baralles i demanar-se perdó quan estan sota el foc.

¿I d’on ve aquesta tradició tan arrelada? Segons l’expert en festes populars, el vincle del poble català amb la pólvora es remunta al segle XIII, quan Jaume I l’utilitzava amb finalitats bèl·liques. Aquest ús es va mantenir fins al segle XVIII, tot i que al segle XVI ja es començava a fer servir la pirotècnia per a alguna festivitat. Després de l’any 1714, continua Carrera, “els mateixos canons que disparaven bales per fer la guerra s’apuntaven cap amunt per tirar focs artificials”.

De la tradició a la diferència

La tradició, però, ha evolucionat de manera diferent en cada territori. “Al Principat es fan molts correfocs, mentre que al País Valencià són més de cordà. Tot i això, les dues pràctiques s’alimenten entre elles i es fan als dos territoris”, afirma l’autor del calendari, que també destaca la gran “teatralització” dels correfocs a les Balears. Carrera no s’està de parlar dels bous de foc a la Franja de Ponent i les colles de diables de la Catalunya del Nord -limitades per la llei francesa-, però reconeix que la cultura del foc a Andorra és menys significativa que a la resta de territoris. Patum, Falles i Aquelarre de Cervera a part, repassem cinc de les festes pirotècniques més singulars i que estan detallades al llibre.

Sant Jordi a Mataró

Dia 23 d’abril

La població de Mataró (Maresme) celebra cada 23 d’abril la festivitat de Sant Jordi d’una manera particular. Des del 1966 té lloc la Fogonada, una representació popular nocturna pels carrers de la ciutat que recrea la llegenda de sant Jordi i el drac. “El boc -un personatge sinistre que representa el mal- hipnotitza el drac i el fa tornar perillós”, s’explica al Calendari de festes amb pirotècnia. Les dues criatures rapten la princesa i la passegen pel municipi fins que s’enfronten a sant Jordi, que els derrota. Es tracta d’una celebració molt espontània que utilitza una gran quantitat de material pirotècnic i en què els ciutadans interactuen amb els actors. De fet, milers de persones acompanyen amb bengales el drac i el boc pels carrers de Mataró.

Matança de Bujots a Ciutadella

Diumenge de Pasqua

Ciutadella, a Menorca, celebra cada Diumenge de Pasqua les Matances de Bujots -ninots fets amb roba vella i palla-, que representen personatges coneguts i que es volen criticar. De fet, la paraula bujot fa referència a algú sense personalitat. Aquests ninots, preparats durant la Setmana Santa per les associacions de veïns, es pengen pels carrers i es converteixen en el blanc d’un grup d’homes armats que els disparen trets d’escopeta fins que els calen foc i acaben destruïts. Tot i que no queda clar quin és l’origen d’aquest acte de burla, tot sembla indicar que en els seus incicis -la primera referència escrita és de finals del segle XIX- era una manera d’acabar la Quaresma, identificada amb una època fosca i de privació.

Festa dels Cors del Raval

Pels volts de la Pentecosta

“És una de les festes més desconegudes de Barcelona”, assegura l’expert en cultura popular Manel Carrera. Parla de la Festa dels Cors, que té l’origen a mitjans del segle XIX i que se celebra cada any al barri del Raval de Barcelona, de dilluns a divendres de Pentecosta. Els membres dels cors o corals humorístiques del barri carreguen unes reproduccions gegants d’estris de cuina o de feina -que tradicionalment indicaven l’ofici de la família que els portava- i inicien una marxa que s’inicia i conclou amb una traca. El trajecte es duu a terme divendres o dissabte al matí, i després els cors, principalment formats per homes, se’n van a passar el cap de setmana en un municipi de Catalunya. No tornen fins al dilluns següent, quan fan una desfilada nocturna en què cada colla és rebuda al local de les altres amb una “cortina o cascada de foc” en senyal de benvinguda.

Cordà de Bétera

Setmana del 15 d’agost

Una corda plena de coets lligada de punta a punta del carrer i situada a uns tres metres de terra. A sota, joves vestits amb granotes de colors i amb cascos de moto al cap aixequen les mans enlaire. S’encén la metxa i l’objectiu és clar: empomar (atrapar al vol) els coets que cauen, aguantar-los una estona i deixar-los anar abans que esclatin. Aquesta és la singular modalitat de cordà que la població de Bétera (el Camp de Túria) celebra cada any per la festa de la Mare de Déu d’Agost (setmana del dia 15). Després d’aquest primer acte, comença la coetà. Centenars de veïns van pels carrers llançant coets borratxos, que són “oferts amb amor” a determinades persones amb qui s’han barallat durant l’any. Un ritual de pau.

Festa de les Borges del Camp

Pels volts del 8 de setembre

Les Borges del Camp (Baix Camp) celebra a principis de setembre la seva festa major, que té com a acte central l’Arribada de la Mare de Déu. De nit, els ciutadans van a l’ermita del municipi a buscar la marededéu i la porten al poble en un seguici encapçalat pels diables. “Probablement és un dels balls de diables més arcaics de Catalunya”, explica Manel Carrera: no hi ha cap colla estable i els vestits -alguns dels quals centenaris- són tots diferents i confeccionats per cadascú. En arribar al poble, els diables encenen les seves carretilles.

Seguretat o llibertat? El debat i la lluita eterna dels diables

Quan parlem de festes pirotècniques és inevitable fer referència a les lleis que, en pro de la seguretat, restringeixen aquestes pràctiques. La directiva europea sobre la sortida al mercat d’articles pirotècnics del 2007, per exemple, va limitar molt la celebració de correfocs, balls de diables i les Falles, així com la participació de menors a les festes amb pólvora. Les mobilitzacions a Catalunya van forçar l’Estat a adaptar la norma de manera menys restrictiva -un canvi que no va afectar les colles de la Catalunya del Nord, sotmeses a la legislació de França-, tal com recorda el president de la Federació de Diables i Dimonis de Catalunya, Pep Enric. Però encara hi va haver un segon escull a superar: el decret 82/2010 de mesures d’autoprotecció de la conselleria d’Interior. “Va ser la normativa més polèmica perquè afectava qualsevol tipus d’acte festiu a la via pública”, apunta Enric, que explica que, amb el decret, hi havia “municipis amb plans d’emergència 10 vegades superiors a la població total”. Després de les queixes, el decret està en procés de modificació. “Ara no és que tinguem una regulació restrictiva, simplement ens passem més del 50% del nostre temps gestionant autoritzacions. És un problema greu”, es queixa Enric, que recorda que la gent que es dedica a la cultura popular ho fa de manera voluntària.