Tunísia, la supervivent de les Primaveres Àrabs

Ahir hi va tornar a haver eleccions a Tunísia, aquest cop per escollir president per primera vegada en la seva història. Tot i que encara no es coneixen els resultats, que no es faran públics fins dimecres, i tot i que faltarà segurament una segona volta, que se celebraria a finals de desembre, el procés democràtic que ha posat en marxa el país nord-africà és un exemple que la llavor de les Primaveres Àrabs comença a donar fruits.

Tunísia va ser la primera a engegar la revolució al carrer contra les dictadures àrabs quan el 2011 va aconseguir el derrocament de Ben Ali. També ha sigut l’únic país que ha aconseguit evitar que el corrent inicial d’il·lusió i de lluita pel canvi no desemboqui en una lluita violenta de poders, com ha passat de manera especialment dramàtica a Síria, però també a Líbia i Egipte. Aquesta ha sigut la cara fosca de les Primaveres Àrabs, un bany de sang que ha radicalitzat la població en molts indrets, ha tirat per terra les il·lusions dels ciutadans i ha enfonsat encara més l’economia d’aquests països. Les forces islamistes, que a l’inici de les revolucions ciutadanes amagaven el seu protagonisme, han acabat dominant el debat polític i forçant la polarització de la societat.

Enmig d’aquest panorama, l’exemple de Tunísia permet tenir esperança. Tot i les dificultats del procés, en el qual la lluita real també és entre les forces laiques i les religioses, fins ara se n’està sortint a l’hora de plantejar el debat en els termes del debat democràtic clàssic. Les eleccions legislatives les va guanyar fa només un mes el partit Nidaa Tounes, un partit laic que aglutina diverses personalitats d’esquerres, però no queda clar quin serà el resultat en les presidencials i no es descarta que hagin de conviure les dues ànimes.

Els ulls del món estan posats en aquest procés, perquè si Tunísia aconsegueix tirar endavant la democratització i la represa econòmica, amb l’objectiu clar de millorar la vida de la població, assegurar la convivència religiosa i respectar els drets humans, serà altre cop un exemple per a molts altres països, que, encara que ara ho vegin difícil, almenys tindran un objectiu de futur.