UWK, de la mobilització al desencís

BarcelonaA diferència d’altres països del seu entorn, el fenomen ultra va eclosionar a Egipte de manera tardana. Les primeres agrupacions, hereves dels clubs de fans oficials dels dos principals equips del país, l’Al Ahly i el Zamalek, van emergir el 2007. L’impacte de les noves tecnologies entre la joventut va accelerar la creació dels Ultras Ahlawy (UA07) i els Ultras White Knights (UWK). Ambdós es van emmirallar, principalment, en els grups homòlegs francesos, que van esdevenir el seu principal referent.

Les pancartes dels UWK van aparèixer per primer cop el 15 de febrer, coincidint amb el partit que el Zamalek va jugar contra l’Al-Qadisiya kuwaitià. Molts joves s’hi van integrar a la recerca d’una identitat alternativa que els permetés defugir el control exercit pel règim de Mubàrak. No els interessava la política, només poder animar al seu equip. Ser ultra esdevenir per ells una manera de viure. Els UWK es van convertir en un grup autònom, fet que van viure amb preocupació les autoritats. L’espectacularitat de les seves coreografies i càntics va atraure l’atenció mediàtica. En paral·lel, van protagonitzar els primers incidents amb la policia, uns enfrontaments que van esdevenir habituals.

L’espiral repressiva va motivar que el novembre del 2010 els UWK es vestissin de negre per protestar per la detenció d’un dels seus líders. Dos mesos després la policia els va impedir accedir a l’estadi amb distintius ultres. Aquell mateix mes va esclatar la Revolució del 25 de gener, en la qual els seguidors radicals inicialment es van mantenir al marge, tot i que a títol individual molts d’ells van donar suport a les protestes, com demostra el fet que alguns dels morts durant els avalots fossin membres dels UWK (com Hussein Taha). Aquells dies la seva experiència en els xocs contra la policia fou cabdal per refusar les escomeses dels afins al rais. En els mesos següents, desenes d’ultres van ser jutjats. Tot plegat va provocar que l’enemistat amb els poders de l’estat s’agreugés, com mostraven els freqüents càntics contra la policia que proferien.

Finalment, el setembre del 2011, els UWK van unir forces amb els seus històrics enemics, els UA07, per manifestar-se conjuntament a la plaça Tahrir. Allò va ser un punt d’inflexió pel moviment ultra egipci. Per primer cop els grups van convocar a seguir les convocatòries de protesta. A partir d’aleshores, la presència dels UWK a les mobilitzacions va ser constant. Van desafiar la repressió policial amb un prolífic activisme erigint-se en garants dels valors revolucionaris. L’hostilitat vers el govern va continuar malgrat l’abandonament de Mubàrak. Tampoc va cessar durant el mandat del Consell Suprem de Forces Armades presidit pel mariscal Tantawi ni quan els Germans Musulmans o el colpista A-Sisi van accedir al poder. La seva participació a la revolució provocà un desgast excessiu als UWK, evident en les morts dels ultres Amr Hussein o Shehab Ahmed, i els va conduir a un atzucac. Tampoc els va ajudar l’enemistat amb el president del Zamalek, Mortada Mansour, que els va titllar de “terroristes” arran d’un incident en el qual els ultres el van ruixar amb orins.

Sense poder assistir els partits, els ultres es van desencisar del front polític. Per això, ara volien tornar-se a centrar-se en el futbol, d’on segons els més crítics, mai s’haurien d’haver mogut. En plena contrarevolució els UWK constaten com els passa factura el fet d'haver participat activament en les mobilitzacions contra l’antic règim. Poden permetre les autoritats que els estadis tornin a ser una tribuna per a la dissidència? Els UWK ja tenen el seu propi Port Said. D’ara en endavant res tornarà a ser igual per a ells.