Tancar ferides, viure amb cicatrius: víctimes d'ETA i dels GAL, juntes a Madrid

MadridL'Axun empassa saliva abans de contestar la pregunta. La periodista Àngels Barceló li ha demanat que doti de contingut la paraula 'tortura', sempre lligada a alguna estadística fosca de països llunyans. El rostre de la dona de mitjana edat, de cabell curt i mirada riallera –aquella mirada que només tenen els qui han hagut de vèncer l'adversitat– s'enfosqueix de cop. Comença a enumerar: els cops, la banyera, els crits "dantescos" en habitacions properes, l'aïllament, el bany sense porta, la falta d'aigua, l'odi, la bombeta encesa dia i nit, els elèctrodes, la bossa al cap. Caure i aixecar-se. "La persona que s'ensorra i deixa de ser perquè ja s'acomiada de la vida". Una mort a qui el torturat acaba donant la "benvinguda" només perquè acabi el patiment. El relat de l'Axun s'entretalla per l'emoció i, discretament, una mà es posa sobre el seu braç per consolar-la i donar-li força. És un segon però el gest condensa la dimensió profunda de l'acte d'aquest divendres al matí a Madrid: la trobada entre víctimes d'ETA i dels Grups Antiterroristes d'Alliberament (GAL).

El cognom de l'Axun és Lasa i, probablement, la pitjor tortura no és la que va patir ella el 1982 en primera persona, sinó els 12 anys d'incertesa de no saber on era el seu germà Joxan i els anys de dol posterior, quan la família va saber que havia estat assassinat pel terrorisme d'estat i enterrat en calç viva molt lluny de casa. La dona que li ha acaronat el braç es diu Rosa Rodero i el 1993 ETA va disparar mortalment contra el seu marit, Joseba Goikoetxea, un sergent de l'Ertzaintza nacionalista que també havia hagut d'escapar de la grapa de la dictadura.

Acollits per la gent de l'església de San Carlos Borromeo de Madrid, a Entrevías, un barri humil de la capital espanyola, protagonistes involuntaris del conflicte basc proven d'explorar camins de reconciliació i d'anar construint entre tots un relat polièdric, construït de moltes veritats. De fet, de la veritat íntima i individual de tants anys de violència, de violències, allunyats de les etiquetes i dels qui s'atribueixen parlar en nom dels altres. Un dels assistents a l'acte ho definia amb precisió: "L'esperit de la parròquia s'ha fet realitat aquí perquè estem compartint el dolor però també l'esperança".

Condemna prèvia?

Aquesta era la segona trobada d'aquestes característiques després de l'experiència pilot de l'any passat. Per increïble que sembli en ple 2015, el Congrés –més ben dit, PP i PSOE, representats a la mesa– han barrat les portes a un grup de ciutadans que pretenien dialogar i escoltar, pràctica impossible de fer quan parlaven les pistoles. Els convocants –que van formalitzar la petició a través d'un grup de 42 diputats– volien intercanviar punts de vista a la sala Ernest Lluch, el gran defensor de la paraula. Però no els han deixat. Finalment han trobar recer a l'auditori Marcelino Camacho, a la seu de Comissions Obreres, l'espai que també va acollir el 'Lorca eran todos' de Pepe Rubianes quan un teatre públic de Madrid el va vetar. Aquest divendres, entre el públic hi havia l'exfutbolista argentí Ángel Cappa, que no s'ha estat de dir que al partit de Mariano Rajoy no li hauria fet cap mal ser a l'acte per entendre "què significa la democràcia".

Per a molts, la democràcia a Euskadi significa encara avui el desig de poder ser normals, com ha recordat Barceló, que moderava el col·loqui, apel·lant al que li va dir una senyora de Donostia el dia que l'organització terrorista va deixar les armes definitivament. El desig de ser normal que, com han recordat alguns dels intervinents, no vol dir altra cosa que aprendre a fer la cua al forn o al cinema amb el teu agressor o amb aquell que l'aplaudia.

A diferència de l'any passat, aquest cop l'exmembre d'ETA Josean Fernández ha optat per situar-se en un segon pla i deixar el protagonisme a Rodero, Lasa i Karmen Galdeano, filla del periodista d'Egin Xabier Galdeano, mort a mans dels GAL a Iparralde, el País Basc francès. Tot i això, Fernández ha acabat per prendre la paraula per respondre al diputat socialista i exalcalde donostiarra Odón Elorza, que havia plantejat la "condemna del terrorisme de tots colors", el rebuig a qualsevol atac als drets humans vingui d'on vingui, com a pas imprescindible per tirar endavant. "Has parlat com un polític clàssic", li ha retret Fernández, que va passar més de 22 anys a presó. "No desvirtuem aquest debat", ha reclamat, i ha recordat que el camí només es pot recórrer des del testimoni de cadascú, sense apriorismes ni prejudicis. Es posa d'exemple per demostrar que ha pogut reinserir-se a la societat, que persones de diferents tendències polítiques el "saluden" quan camina pel carrer: "He tornat al poble i no se m'ha exigit cap condició", ha conclòs.

Amedo, present

Axun Lasa confessa sentir-se "dolguda" per l'opinió d'Elorza. Perquè si en un element coincideixen les diverses víctimes dels GAL que han pres la paraula –entre elles Pili Zabala, germana de Joxian– és a lamentar que elles encara no tinguin el mateix grau de reconeixement que les d'ETA. "Les lleis espanyoles no ens reconeixen", subratlla Zabala. L'Axun admet que ella ja ha optat per no dedicar els esforços a lluitar perquè els assassins del seu germà tornin entre reixes, d'on van sortir abans d'hora, ni perquè la justícia condemni el senyor X: "Jo posaré tota la meva energia a fer que surtin de la presó els que no hi han de ser", presos d'avançada edat i malalts, i per acabar amb la dispersió. "El que necessitem és reconèixer-nos en el dolor de tots i respectar-nos", ha dit mirant el polític socialista, a qui massa vegades quan era alcalde li va tocar haver d'afrontar els primers moments després d'un atemptat o bé d'acompanyar en l'ambulància algú que perdia la vida poc després.

El missatge a la classe política l'ha sintetitzat Galdeano: "Que no s'usin les víctimes per paralitzar la pau". La seva gran preocupació, "no tancar en fals" el conflicte com va passar amb la Guerra Civil espanyola. Això implica que "perquè hi hagi una convivència sana han de sortir totes les veritats", afirma Lasa. Com es recorda durant el debat, amb cicatrius es pot viure però amb les ferides obertes no. I la recepta de les tres dones que condueixen, emocionades i convençudes, el debat és clara: respecte i empatia amb el dolor de l'altre.

El perdó, afirmen, és un element secundari, molt personal. Rodero, per exemple, diu que a ella no li serveix. En tot cas, sí el "penediment" de qui ha comès el delicte. Però el primer pas és que l'agressor s'ha de sentir penedit. L'exmilitant d'ETA present a la sala entoma el 'mea culpa' per les accions de l'organització. Assegut unes cadires més enllà, l'expolicia José Amedo, que va participar de la guerra bruta de l'Estat i va ser condemnat a presó. Ara, afirma, es penedeix del que va fer i aquest divendres ha volgut reforçar la profunditat de l'acte amb la seva presència. No ha intervingut però a l'entrada ha recordat que ell també va estar amenaçat i que ara no li faria res "prendre uns vins" amb els qui van voler matar-lo si també reneguessin d'aquelles intencions.

Rosa Lluch, filla de l'exministre socialista, i una néta de l'almirall franquista Carrero Blanco, no hi han sigut però han fet arribar una carta de suport a l'acte, que ha comptat amb la presència de Pilar Manjón, presidenta de l'Associació 11-M Afectats pel Terrorisme.

La trobada acaba sense la pretensió de grans conclusions però amb una idea clara: si els que han patit les violències són capaços d'escoltar-se i respectar-se, la societat té el deure també de fer-ho. D'apropar amb afecte el braç a l'altre, com aquest divendres ha fet la dona que va perdre el marit a mans d'ETA amb la dona que va perdre el germà a mans dels GAL.