BarcelonaLa companyia belga de dansa i teatre Peeping Tom ha tornat a la ciutat de Barcelona i ha entusiasmat els seus fans, tot i que el nou espectacle mostri problemes de dramatúrgia. Això sí, les poques estones de ball són realment espectaculars, sorprenents.
La llar d’avis de Peeping Tom té la pàtina decadent de tantes i tantes que hi ha en pisos o torres del nostre entorn on s’aparquen les persones grans que la societat ha decidit que ja no serveixen. En aquest sentit, l’obra l’encerta de ple i expressa el dolor i la solitud dels avis. La denúncia de l’abandó és contundent i molt apropiada. Més encara perquè en aquesta residència impera la por.
Un inici deliciós
La introducció de l’espectacle i els primers vint minuts són realment deliciosos. Però com si no sabés per on tirar, el director, Franck Chartier, va omplint els minuts amb jocs banals lligats al presumpte imaginari d’un dels residents, i la monotonia, la rutina terrible dels geriàtrics, s’apodera també de l’espectacle. Vader, doncs, ens situa en un lloc i després evoluciona com en una espiral sense poder hipnòtic. Com dèiem al principi, hi ha moments de dansa impactant protagonitzats pels superbs ballarins Hun-Mok Jung i Yi-Chun Liu; altres de tristos, commovedors, al voltant de Leo de Beul, i també unes atmosferes captivadores.
Deixin-me que recordi l’espectacle Sul concetto di volto nel figlio di Dio, que es va veure fa tres anys al Teatre Lliure en el marc del Grec dirigit per Romeo Castellucci. Després d’allò, el tema de la decadència per l’edat admet poques variacions.
