Publicitat
Publicitat

En / Primera / Persona

Ai, mare, un aimara...!

Mario Vargas Llosa, autor de la genial La guerra del fin del mundo , ha fet, en el seu discurs d'acceptació del premi Nobel, la tradicional distinció entre "patriotisme" (que sí que mola) i "nacionalisme" (que no mola). Per il·lustrar la qüestió, ha parlat del Perú, "que no té una identitat, perquè les té totes". I, tot seguit, ha fet aquesta revelació, ja clàssica: "Detesto tota forma de nacionalisme, provincià, racista i excloent, que retalla l'horitzó intel·lectual. És el nacionalisme que ha causat les dues guerres mundials, els conflictes d'Orient, i moltes de les coses que han passat a Amèrica del Sud".

Dir que el Perú "no té identitat perquè les té totes" és tan hàbil com declarar-se "ciutadà del món". Sempre que em trobo un ciutadà del món, resulta que és un patriota espanyol disfressat (de la mateixa manera que quan em trobo amb algú que és "apolític" resulta que en realitat és franquista). Però és cert que el Perú "no té identitat perquè les té totes". Totes, excepte, potser, la dels indígenes. Jo diria que la patuleia d'aimares i quètxues que pul·lulen mig despullats per aquest noble país són tots "uns provincians" (potser també són "racistes i excloents") i, en tot cas, tenen "un horitzó intel·lectual retalladíssim". La prova d'això és el Nobel. La diferència entre Mario Vargas i un indi aimara és que Mario Vargas pot, com acaba de demostrar, guanyar el premi Nobel. El segon també pot guanyar el premi Nobel, sí, però mai el de literatura, que és el guai, sinó l'altre: el de la pau, que és el que es reserva als aborígens.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT