EL PERIODISME ens permet entrar puntualment en altres vides. El motor és la curiositat, i l’ànima la posa la gent. Fa temps que som conscients de viure temps històrics, però la història és una abstracció construïda a partir de multitud d’històries individuals. Ahir en Marc Toro ens explicava una nit comptant persones sense sostre amb els voluntaris de l’Arrels Fundació, i l’Albert Solé ens presentava l’Anna Maria, una dona amb una vida agitada i desgraciada que se n’està sortint gràcies a aquesta entitat i que és una de les tretze protagonistes del projecte Retrats Sense Sostre. Ens atrau la vida de l’impostor Marco, ara convertit en material literari per Maria Barbal i Javier Cercas, i es veu que aquest cap de setmana el petit Nicolás ha arrasat al prime time televisiu. L’Anna Maria no és una perdedora mediàtica de les que abans havia guanyat, com Marco o el petit Nicolás. És una perdedora gairebé de naixement. De nena el pare li pegava -“un dictador masclista”, diu-. va fugir de casa, es va fer hippie, va quedar vídua, va caure en l’alcoholisme, va tenir un accident que la va deixar en coma, va ser víctima d’un robatori, ha passat deu anys dormint al carrer. Ens hi anem acostumant, a conviure amb aquests personatge de caixer automàtic i carro de supermecat i cartrons i una col·lecció de coses inútils que arrosseguen amunt i avall. Els contemplem tímidament però ens semblen inaccessibles. N’hi ha que fan un tomb, gràcies la bona gent que es dedica a rescatar altra gent, i ara l’Anna Maria té esma per explicar-ho, fins i tot vol fer el llibre de la seva vida. Ens fa falta el periodisme que ens acosti històries com aquesta, tan dures com ho és massa vegades la vida per a alguns.
